El mític Mont. Cook (3755 mts)

Després de la mort de la meva àvia, els dies han anat passant amb tranquil·litat, reflexió i una mica de nostàlgia. Per sort, aquests dies he estat sempre ben acompanyat per la Jolie i la seva familia, que m’han transmés confiança i felicitat quan més ho necessitava… Sobretot amb els seus fills, la Tia i en Caelum, amb qui he jugat i rigut com feia dies que no ho fèia!!

També, aprofitant els dies de festa de la Jolie hem anat a explorar algunes zones properes a la seva població que m’han servit per distreurem i treure bones fotos….

Per exemple, vam visitor l’àrea de Castell Hill, que inclou grans afloraments rocosos amb les formes més extranyes, un paradís pels amants de l’escalada i de les roques!

Aquest facinant indret semblava un decorat de pel·lícula, no és d’extranyar doncs que en aquesta zona es van grabar escenes del Senyor dels Anells i de les Cròniques de Nàrnia .

Però l’estrella de les nostres visites va ser la Cave Stream Scenic Reserve, amb una cova de 594 metres de longitud que tenia diverses cascades per dins i es seguía un riu subterrani. Així que ens vam decidir explorar-la extremant precaucions (dos llenternes per cap..), caminant durant una emcionant hora per aquesta fosca cavitat!!

L’aigua a vegades m’arribava per la cintura!! S’entrava per un forat i es sortia per l’altre extrem. Després d’una hora dins de la foscor i silènci absolut, estavem força desorientants…. Quina bona “aventurilla”!!

També hem pogut visitar una gran cascada, seguint una ample vall que porta cap als Alps novazelandesos ..

Finalment, les bones previsions meterològiques s’havien complert així que vaig tornar a agafar la motxilla, roba de muntanya, dit amunt a la carrtera i vaig posar direcció al Mont Cook per un parell de nits. La meva intenció no era pujar-lo, ni molt menys! Aquesta muntanya és la més alta dels 27 pics que sobrepassen els 3000 metres a Nova Zelanda, i també és la muntanya més alta de Australasia amb neu i glaciars tot l’any. Així que jo em “comformava” a passar una nit a un refugi proper i poder contemplar de ben aprop la bellesa d’aquest llegenadri pic.

De camí, vaig pasar per llacs meravellosos, com el famòs Tekapo lake, acolirit per un sorprenent blau turquesa i muntanyes de somni al fons.

Aquest viu color es deu a la “farina de roca”. Aquesta farina es va crear quan un galciar de fons rocós es va desplaçar i va desprendre unes fines partícules que van acabar flotant a l’aigua del galciar. Això , juntament amb els rajos del sol produeixen aquest color turquesa inusual.

Allà mateix s’hi trobava la petita però pintoresca Church of the Good Shepherd ( Esglèsia del bon pastor), un lloc obligat pels autobuses de japonesos o vitages organitzats per motxillers, amb el llac de fons.

Més endavant, hi ha un altre exclusiu llac, el Pukaki lake, que ofereix vistes de postal del Mont Cook i les muntanyes circumdants , amb el llac blau de primer pla. Esperar al marge de la carretera fent autostop era un plaer pels meus sentits…

Finalment vaig arribar al poble del Mont Cook, un poble turístic a l’estil de Chamonix (sense el seu encant…) a peus de la majestuosa muntanya. L’hermitage és l’hotel més famós del país. Es va constrir l’any 1884, però el primer se’l va portar una riada, el segon es va cremar i finalment l’any 2007 Sir Edmund Hillary va ignagurar l’actual. Edmund Hillary esta considerat el novazelandés més insigne de tots els temps, ja que juntament amb Tenzing Norgay van ser els primers humans en escalar l’Everest, en altres aventures.

L’Edmund Hillary representa el prototip de novazelandés clàssic: aventurer, amant de la natura i amb un divertit humor. Abans del dia de la seva mort, el passat gener del 2008, aquest cèlebrer escalador havia visitat diversos cops aquestes muntanyes per últim cop, ja que van ser el seu bressol, tal com mostrava una emotiva exposició.

Des d’allà mateix podía contemplar clarament el majestuós Mont Cook amb els seus 3755 metres. Diuen que quan es veu el Mont Cook per primer cop mai s’oblida. Els maorís l’anomenen Aoraki (Horador dels núvols).

Aquella nit la vaig pasar acampant per lliure a un indret separat de poble, ja que els preus per qualsevol cosa eren gairebé prohibitius. La tranquil·litat de l’indret i les fabuloses vistes em van oferir un dels vespres més bonics que recordo al llarg d’aquest viatge.

Després d’una plàcida però freda nit sota les estrelles, un fort soroll em va despertar de ben matí. Vaig treure el cap fora la tenda humida per la rosada i de seguida em vaig adonar que s’havia tractat d’una allau d’uns dels glaciars propers. Contínues esllavissades eren freqüents per les escarpades muntanyes que em rodejaven. Les primeres llums del matí tintaven aquests espectaculars monstres de gel.

Despres de fer cua a l’oficina de turisme per demanar reserva i passar la propera nit a un refugi de les muntanyes (35 NZD, realment és molt i molt car!!), vaig posar camí cap amunt. Magnífiques vistes podía contemplar de tota la vall. Aoraki /Mt Cook National Park, juntament amb els parcs de Fiorland conforma la Zona Patriomini Mundial del Sudoest de Nova Zelanda. Més d’un terç del parc esta tapant per una ample capa de neu i gel glacial!

A mesura que m’enfilava cap amunt per un escarpat camí podía contemplar boniques vistes de tota la vall glacial amb el petit poble a un costat …

Al cap de 4 feixugues hores arribava a la Muller Hut, un refugi alpí al mig de tot el pedregal de muntanya. Era d’aquells llocs que ens encanta als que estimem l’alta muntanya: agreste i sec. El problema era que les seves 20 lliteres estaven totalment complertes, així que de tot menys intimitat….

Aquest refugi es troba a 2000 metres d’altitud per tant, a “cop de pedra” teniem els impressionants glaciars desafiant a tot aquell que volgués aventurar-se a escalar alguna de les moltes muntanyes que ens rodejaven.

Fins i tot, sovint podiem contemplar petites allaus i esllavissades d’enormes blocs de gel, que produien un sorallam al estil d’una gran tro i que trencaven bruscament el silenci absolut que es respirava allà mateix.

Ara , més a prop que mai observava el Mont Cook dominant tot l’escenari que m’envoltava. La regió del Mont Cook sempre ha estat la zona d’alpinisme per excel·lència del país. El dia de Nadal de 1884, tres novazelandesos competint contra una altre expedició europea, van fer el cim per la cara Nord per primer cop a l’història, una autèntica proesa per l’època que es tractava!!

Aquella tarda, me la vaig pasar assegut damunt les roques, escoltant música al meu MP3 i absorvint al máxima aquella assolejada tarda alpina.

Una posta de sol sobre el Mont Cook no té preu….

A l’endemà, després d’una nit de molts roncs, em vaig llevar a trenc d’alba per veure la sortida del sol. Allò em recordava una mica a la meva increíble sortida del sol del cap d’any passat a la Illa Nord, potser menys emotiu però no menys espectacular! ( veure article: “Primeres llums del 2011”)

Tampoc era l’únic que m’havia llevat d’hora aquell matí….

Poc a poc, els rajos de sol van anar” tenyint” les muntanyes, glaciars, valls…

No tothom pot dir que ha vist la posta i sortida de sol sobre el mític Mont Cook ja que la majoria de vegades està tapat per núvols i boires. Només cal dir que el Mont Cook està només a 44 km del mar!! Aquell despertar costarà d’oblidar-lo!!

Un cop presenciat aquell espectacle, vaig fer el camí de tornada content i satisfet perquè tot havia sortit tal com havia planejat. Això sí, calia anar amb molt de compte per no troçar-me un turmell en aquell pedregal!!

Després de saltar d’un cotxe a un altre durant tot el dia, vaig tornar a casa de la Jolie i la seva familia . Aquella mateixa tarda em van portar a jugar un partit de “Touch” Rugby a uns verds camps, on es reuneixen una colla d’amics i fan cada dijous alguns partits amistosos seguint una lligueta interna. El Touch Rugby implica que no et poden placar quan portes la pilota sinò simplement és a tocar l’adversari. Molt més fácil i segur!

Aquells moments de jugar a rugby amb gent local, l’esport nacional d’aquest país han sigut un dels moments més especials de tot el meu viatge al llarg d’aquests últims 4 mesos. I és que estava participant plenament de la seva cultura i tradició, quelcom que busco en els meus viatges vagi on vagi. Quina experiencia i que divertit!!

I és que a la fi i al cap, me’n estic adonant que el que m’omple més de satisfacció viatjant, no són els pasiatges o aventures passades sinò més aviat el contacte amb persones i aprendre d’elles….

Finalment, un altre dels meus video - blogs, espero que el disfruteu i fins la propera!!

http://www.youtube.com/user/raipuigg