Un 7 de Gener , a les 8 del matí m'embarcava al ferry (Bluebridge, 55 NZD) per deixar definitivament la Illa nord de Nova Zelanda i creuar el llegendari estret de Cook. Endarrera deixava molts records, aventures i persones que s'han creuat pel meu camí ens els últims 2 mesos i mig de viatge.
A mesura que passaven les 3 hores i mitja de viatge amb barco, cada cop podia veure millor les altes muntanyes de la facinant Illa sud. Davant m'esperaven noves aventures i experiències, on diuen que s'hi poden veure alguns dels pasisatges més espectaculars del planeta. I és que només un 7% de la població nova zelandesa viu en aquesta illa. Continuava al mateix país, però la sensació era com si esigués a punt de passar a una segona part del meu viatge...
Al ferry mateix em vaig trobar amb la Marie, amb la qual compartiré els pròxims dies amb ella. La Marie és una francesa que ha estat vivint a Auckland els últims 5 mesos fent unes pràctiques de la seva universitat a una mena de fabrica de pà orgànic. A pesar de la seva jove edat i d'una complexió física petita i més aviat juvenil, la Marie és una noia molt forta psicològicament, amb les idees molt clares i amb molt bona forma física. Destaca per un caràcter fort i decidit ( d'avegades massa hi tot...), tal i com és caracteritzen els francesos de la Bretanya. Per tant, no ha tingut cap por a l'hora de fer autostop plegats o conviure amb situacions amb poques comoditats...
Ens vam posar d'acord per viatjar plegats uns dies bàsicament perquè els dos volíem fer una nova aventura. Una travessia en kayak de mar per l'Abel Tasman National Park, él parc natural més visitat de tot el país. Cap empresa de kayak em deixava llogar un kayak per mi sol, ni argumentant la meva experiència com a guia de kayak de mar o ensenyant els títols de la British Canoe Union, així que ajuntar-me amb una persona de característiques semblants a la Marie era el més adient. El nom de Abel Tasman National Park , va en honor al primer europeu que va descobrir aquestes Illes, un holandés que mai va arribar a desembarcar-hi, ja que el primer a trepitjar Nova Zelanda va ser l'anglès James Cook. Aquest parc es troba a l'extrem nord de la illa, una zona molt accidentada geologicament.
Vam arribar a Picton, una població portuària entre fjords i centears d'illes , porta d'entrada a la illa Sud per tota aquella persona que hi accedeix per mar. Un indret ple de vida i moviment; gent venint i marxan, ferrys, camions, furgos i molt de motxiler!
Fent autostop tot un matí , ens vam dirigir cap a la minúscula població martíma de Marahau, punt d'inici de la nostra ruta en kayak. Allà ens vam trobar amb en Julian, amic de Couch Surfing. En Julian és un argentí que la vida l'ha portat a viure en aquest racó de món des de fa 4 anys. Té una vida ben fàcil i tranquila: treballa 5 dies a la setmana en un bar i les seves estones lliures gaudeix del kitesurf, una bona festa amb els amics a la platja o fumar-se la seva pròpia Maria cultivada al jardí de casa seva. En Julian viu en una petita però encantadora caseta de fusta al mig del bosc a 5 minuts de la platja. Allà ens hi vam passar un total de tres nits, un petit paradís acompanyats de la interessants històries d'en Julian, un tio mereixedor de conèixer!
En Julian, que sempre ens va donar llibertat per fer els nostres horaris o guardar les nostres pertinences a casa seva mentre estàvem de ruta, ens va ensenyar un riuet al costat de casa seva on no vam dubtar-hi a fer-hi una freda capbussada. També ens ha aconseguit unes bicicletes i hem pogut fer unos bons passejos per la vila aprofitant les llargues solejades tardes d'estiu.
A l'endemà, el dia abans de començar la nostra expedició en kayak, vam agafar les bicis i vam explorar una mica la apassionant regió on ens trobàvem...
Per exemple, vam anar a la veïna població de Takaka a visitar un curiós mercat de carrer, i és que en aquesta regió del país s'hi agrupen una sèrie de personatges ben innversemblants, des de Rastafaris, eterns hippies o artistes bohemis que troben én aquestes tranquil·les i assolejades contrades un espai per viure-hi i compartir el seu art.
Després, ens vam desviar seguint un camí de muntanya per explorar la cova de Rawiti, una autèntica catedral natural. Posseeïx l'entrada més gran de totes les cavernes de Nova Zelanda i desenes d'estalartites penjen del seu sostre de manera asimètrica. Vam quedar-nos "de pedra" al veure aquell conjunt arquitectonic perquè ni molt menys ens esperàvem una cosa tant impressionant!
Simplement, ens vam quedar callats cada un a un racó contemplant la seva majestuositat i sentint la frescó i silenci absolut que regnava en aquella cavitat.
Però les meravelles naturals de la regió no s'acaben aquí. També vam visitar les "pupu Springs", les majors fonts d'aigua dolça de Nova Zelanda i, al semblar, les més transperents dle món, després de l'Antàrtida.... Tot i que fer-se un bany en aquestes netes aigües és molt tentador, es veu que hi ha un virus que posa en perill la salut ( serà una farça per mantenir aquestes aigües tant transperents?)
A l'endemà vam començar la nostra tarvessia per mar. Molta gent recórrer els 51 km de l'Abel Tasman a peu, però nosaltres vam preferir-ho fer a través d'un kayak de mar doble, i realment crec que és molt més efectiu, ja que la riquesa del paisatge radica en la costa. Vam llogar el kayak pel nostre conte a l'empresa The Sea kayak Company ( 145 NZD pp = 2 dies de lloguer, tot el material inclós, aquataxi a l'arribada, permís per acampar). Sempre ens van atendre molt bé i semblaven gent molt professional, ja que per exemple ens van donar una xerrada molt acurada d'aspectes de seguretat i tècnica de paleig, aspectes dels quals em passo els estius explicant, però era interessant observrar la seva manera de treballar.
La nostra petita expedició consistia en 2 dies de kayak i un de trekking al final. Quin trasto de kayak ens van donar però! No anava pas malament però era llarguíssim i més ample de qualsevol que hagi navegat mai! Impossible volcar amb allò! Estava clar que problemes d'espai no tindríem...
Durant la travessia vam passar per molts elements interessants, com per exemple, l'Appel Split Rock, una roca esfèrica perfectament partida per la meitat, una de les icones de tot el parc.
El fet d'anar amb kayak ens permetia accedir a platges i racons on els caminants no hi podien arribar. Hem navegat per una de les aigües més clares i netes que hagi vist mai, i cada illeta o cala amagava una bellesa especial....
Cada mig dia s'aixecava un vent força 3- 4 que incrementava l'emoció i l'esforç. Sort que hi havia contínues badies per refugiar-nos a sota vent.
Tot i la seva indiscutible bellesa em continuo quedant amb la nostra estimada Costa Brava, sobretot des del punt de vista kayakistic, aquí he trobat a faltar més esculls, arcs o coves marines. Tanmateix, aquí s'hi pot observar fàciment grups de foques o dofins, i amb molta sort s'arriba a veure orques que hi viuen tot l'any!! I és clar, això guanya molts punts a favor d'ells... D'orques i dofins no vam tenir la sort de veure'ns però de foques a desenes, i de ben aprop!!
Quan s'ajunta un entorn tant potent amb una fauna tant espectacular com les colònies de foques fa que el viatge sigui únic i molt agraït.
Per altre banda, la gran quantitat d'aus marines i no marines que he pogut observar aquests dies també era facinant: diferents tipus de cormorans i gavines, mascarells, ostercatxers o els extranys Pukekos!!
La primera nit l'hem passat a una badia que no m'ha agradat gaire ja que estava plena de gent, aquí s'hi ajuntàven caminadors, kayakistes i molts velers. És clar, estem al mes de gener que equival al nostre mes de juliol, on totes les famílies i nens fan vacances....
Però un cop passada aquesta massificada badia, on els tours de mig dia o de dia no avançaven més endavant, hem pogut disfrutar de boniques platjes per nosaltres sols. Un bon exemple és la Mosquito Bay (quan hi vam estar no vam trobar cap mosquit), una fantàstica cala que segurament és la platja més bonica que he vist i veuré en aquest país..... Llegir, parlar, nedar, fotografiar, prendre el sol, quina vida!!
I una altre raconada que m'ha encantat és Shag harbour, una mena de port natural entre un laberint de roques i aigües turqueses, amb una foca que ens ha seguit durant una bona estona. Idíl·lic!!
Al cap de dos dies hem deixat el kayak en una cala acordada i l'han vingut a recollir. M'ha senblat molt interessant tota la organització i infraestructura muntada per l'empresa de kayaks, fent servir motores per recollir el material i pasatges. SK KAYAK això és el futur!!
Aquella tarda mateix i tot l'endemà ens vam posar a caminar per aquest bonic parc natural seguint un marcat camí. Va estar molt bé canviar de medi, així ens donava una altre visió de l'entorn.
L'endemà al matí ens vam ajuntar amb 2 nois de Israel i una noia d'Alemania que també caminàven cap la nostra dirrecció. Sí, sí ho heu entès bé; jueus i alemanys junts! aiii si Hitler aixeques el cap!! Realment com ha canviat la història en poques dècades!!
Hem passat tot el dia junts, atravessant badies on la marea estava pujant, caminant per llargues platjes i pujant muntanyes. Ha sigut molt interesssant la conversa establerta amb els nois d'Israel sobre el conflicte amb Palestina. Me'ls escoltava atentament i els respectava, però en el fons no estic gens d'acord amb la seva postura, però es clar, aquells pobres nois els van "obligar" anar a l'ejèrcit sense poder opinar abans..... conflicte molt complicat!!
Un aquataxi ens ha vingut a recollir i retornar-nos al punt d'orígen. Estàvem cansats però satisfets perquè tot havia sortit tal com havíem planejat al principi.
Per celebrar la nostra ruta finalitzada i per despedir-nos, ens hem animat a menjar-nos una bona pizza en un restaurant local. Era el primer cop en dos mesos que entrava a un restaurant i que em menjava una bona pizza!! Ens ho mereixíem!!
Aquest cop ha estat una aventura compartida amb algú més, aprenent a conviure amb altre gent i que no sempre és fàcil ( i més quan se's de l'altre sexe i de mentalitat diferent). Ara els nostres camins es separen; la Marie només té 20 dies més per explorar la gran illa Sud i retornar cap a França, en canvi jo segueixo una altre direcció amb una filosofia de viatge molt més calamada i sense dates. Això forma part de la vida del viatger, conèixer persones, agafar-lis apreci però haver-lis de dir adéu tard o d'hora. Per sort després sempre en venen de noves...
Aquest present article està dedicat a la meva germana Ariadna, que malgrat que està passant moments de canvis i d'interrogants, estic segur que trobarà la llum per seguir "explorant" la vida.. Ànims!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada