Experiències positives a la península de Coromandel

Per fi he deixat els grans centres urbans i m'he dirigit cap zones més rurals i salvatges, on per primer cop en aquest viatge m'he sentit un autèntic viatger, motxiller o un "backpacker" com diuen aquí. Vaig marxar d'Auckland de bon matí agafant un ferry (50 NZD 1 hora i 50 min) des del seu modern port. M'entre m'allunyava podia veure clarament per últim cop la majestuosa sil·lueta d'aquesta ciutat, i m'endinssava mar endins a través del gold de Hahuraki, una gran bahia conformada per un arxipèlag d'illes i aigües calmades fins arribar a un petit embarcador solitàri a la peninsula de Coromandel.

La Península de Coromandel, encara que està relativament a prop d'Auckland, guadeix d'un aïllament esplèndit. A algunes comunitats més remotes encara s'hi accedeix per pistes no asfaltades. La península s'adentra al oceà Pacífic dividida per una columna vertebral muntanyosa al centre. Aquí, vaig començar a fer autostop altre cop, tot i que hi havia molt poc tràfic. Aquests dies he fet molt d'autostop i relativament és fàcil que t'agafin, i sempre és gent amable i curiosa per saber qui ets tu; famílies, parelles, homes, dones i gossos de nacionalitat i d'aspecte ben divers han estat els meus companys de viatge en tot moment, amb converses més o menys interessants.

Quan em dirigia cap a l'extrem nord, una parella de treballadors d'una obra d'una casa m'han ofert passar la nit i sopar amb ells, on estant allotjats provisionalment, i com que no tenia cap lloc exactament on passar la nit doncs he acceptat amb molt d'honor. En principi m'havien dit per anar a pescar amb una barca però la feina no els hi ha deixat. M'he passat la tarda llegint i planificant el viatge per les pròximes setmanes. Ha estat un luxe senzillament estirar-me a la gespa davant del mar i deixar passar les hores. Allà, també he conegut un noi d'Eslovènia que els ajudava, en Dusan el qual hem estat parlant molta estona i m'ha semblant un tiu amb molt de cap i molta història al darrera.

M'han ofert una llitera dins d'un estret bungalow, que el feien servir com a casa d'eïnes, mentre ells treballaven aferrissadament en la seva labor . Eren gent de poques paraules, de constitució forta i amants de la seva feina. Semblava que els hi encantava treballar hores i hores ploguès o fos de nit. Això sí, m'han ofert un deliciós i calent sopar ( suposo que fet per les seves dones) que m'ha semblant una meravella ja que les nits aquí són fredes i començava a ploure una mica.

L'endemà al matí continuava plovent , i la meva guia posa no accedir al cap nord de la Península si plovia, ja que els camins quedaven molt enfagants , doncs jo em trobava allà. Quin merder! Però poc a poc, he tornat cap al sud entre un paratge que ben es semblava al Pirineu.

I de pura casulitat m'he trobat amb una de les coses més rares que podria imaginar-me a Nova Zelanda, un centre budista!!! Sí, sí!! M'ha semblat tant curiós que he deicidit quedar-me una nit amb ells (20 NZD) i aprendre una mica més d'aquesta cultura que la trobo facinant. Entre hippies, occidentals vestits de monjos tibetants i alguns joves europeus de "retiro espiritual" m'he passat un dia i mig . Inclús, he assistit a una cerimònia d'una hora fent exercisis de meditació i una monja budista explicant-nos una reflexió de la vida humana. La última reflexió ha estat: "disfruteu aquest moment perquè avui podeu morir".

No he pogut fer cap foto als monjos per respecte cap a ells pero us asseguro que semblava una casa de bojos! Tanmateix, ha estat molt interessant i m'ho he passat força bé ja que he conegut molta gent sobretot quan ens reuníem a als àpats. Tenien una biblioteca plens de llibres de Buda, meditació, ioga... Al vespre, amb 2 alemans, un francès i jo mateix hem anat a una mena de Jam session que feien en un graner d'un camp proper uns quants pagessos i maoris ben pecul·liars. Quina experiència, mare meva!

A l'endemà, després de la rutinària meditació he marxat cap més al sud. De camí, he passat per paratges molt bonics i he visitat amb una simpàtica parella de Lituània, una reserva d'arbres kauris, arbres gegants de 600 anys que suposen un recordatòri majestuòs de l'aspecte de la península fa molts anys . El tronc del més gran feia un perímetre de 6 metres!

I finalment, he arribat a Whitianga, una població d'estiueig pels habitants d'Auckland, adormida a l'hivern però animada a l'estiu. Allà he fet cap a l'alberg On the beach Backpackers Lodge (22 NZD), amb habitació compartida amb nose cuanta gent però un paradís pel motxiller ja que no li faltava de res! Tenien kayaks i bicis gratis fins i tot!! I quin ambient de backpackers!!!

Tot i l'ambient, he decidit no passar la tarda allà mateix i dirigir-me cap a una meravella natiral que es troba aprop, The Cathedral Cove, un gran arc natural que es troba entre 2 platges de sorra blanca i l'accés nés després d'una bonica excurçió d'uns 30 mintus per la costa.

Allà mateix, he coincidit amb una excurçió de kayak de mar d'una empresa local, la qual no m'he pogut ressistir de mirar-me'ls de ben a prop i inclús he parlat amb un dels guies i li he donat una enganxina de SK KAYAK!! De pas, he somiat com seria un treball per aquí de guia fent alguna activitat esportiva!!

Ja de tornada, s'ha posat una llum maquíssima i m'ha ofert una bonica posta de sol...

Ja per acabar , la meva estada a Whitianga ha coincidit amb una mena de festa local, que l'he disfrutat amb gent de l'alberg que he conegut amb focs artificials de primer nivell. Aquests, m'han servit per fer fotos ben curioses.

Ara toca marxar d'aquesta regió i dirigir-me cap al sud, on m'espera una mena de treball voluntàri en una granja- casa. Com diu la pel·lícula "Into the Wild": el camino és el hogar...