Gisborne, la ciutat més a l'est del món

Gisborne ha sigut una parada innesperada i improvitzada, però és precísament la improvització la qualitat bàsica de fer un viatge com el que estic fent, sense presses i obert a qualsevol tipus d'oportunitat. Vaig deixar la granja d'Opotoki fent autostop direcció el llac de Waikaremoana per fer el trekking sota un gran dil·luvi que no donava bones vibracions, però tal com passa sempre el temps ràpidament va canviar i el sol es va fer notar altre cop. Anava direcció sud-est, cap a Gisborne ja que creia que era una carretera més transitada que no pas per l'oest per tal d'arribar aquest aïllat llac.

Però una de les persones que em va recollir al voral de la carretera, era en Toni, un comprador- venedor de llana d'ovella que em va invitar a dinar amb la seva família i poc després, m'invitava a quedar-me a sopar i dormir a casa seva també. Una mostra més de la gran generositat que té en general la cultura novazelandesa i que tant m'està ajudant.

En Toni, la seva dona i les seves 2 filles adolecents viuen a les afores de Gisborne i tenen una petita granja . Són gent senzilla i humil però d'amabilitat i educació desbordant. Fins i tot coincidim amb temes musicals: Coldplay, U2, Eddie Vedder... En Toni m'ha deixat veure el seu estable on hi té alguns animals de pastura i m'ha encantat observar la seva habilitat a l'hora de tractar amb els porcs i porquets!

Vista la seva generositat m'he ofert voluntàri per ajudar-lo amb una tasca que havia de fer. Entre els dos hem carregat 24 sacs plens de llana d'ovella al seu camió!! Cada sac pesava més de 100kg!! Fent algun mal gest m'hi he deixat la lumbar, dolor del qual m'ho he resentit als dies següents. Si ho arribo a saber no m'ofereixo voluntàri!

Gisborne reivindica orgullosament ser la primera ciutat al món en veure sortir el sol cada dia, ja que és la que està més a l'est de tot Nova Zelanda , per tant més a prop de la línia internacional del canvi d'hora.

A més, també és la ciutat novazelandesa que més dies de sol gaudeix , per tant els seus habitants no dubten alhora de disfrutar-ho anant a la platja, fent esport o sobretot gaudint de les contínues onades provinents del més profund oceà Pacífic.

Al cap de poc de sopar ( cap allà les 7), les seves filles m'han portat a fer un vol per la ciutat amb el seu pecul·liar cotxe. Sorprenentment, a Nova Zelanda està permès conduir a partir dels 15 anys! Una bonica posta de sol i vistes aèries de Gisborne des del turó més alt.

A l'endemà matí, vaig acompanyar a en Toni a fer un transport cap al Cap Est , una carretera molt poc transitada pels turistes, i em va ensneyar el lloc exacte on a l'any 1769 el capità James Hook es va converir en el primer europeu en trepitjar Nova Zelanda . Segons deia una placa conmemorativa, el capità Cook ha estat la persona que més superfície terrestre ha explorat en tota la història, ja que és impossible atravessar el Pacífic sense topar-se amb la seva imatge o la seu rastre, des d'Alaska fins Austràlia, o des de la Sibèria fins el Pacífic sud. El curiós d'aquest home tant viatger és que va ser fill d'un pagés de Yorkshire i que gairebé no va anar a escola, tanmateix es va llençar a la mar i va ascendir de criat a un vaixell de carbó a oficial de la Marina.

Però el que més m'ha cridat l'atenció de la Costa Est, és la gran quantitat de bones platges amb onades espectacularment bones per surfejar. Quines sèries més ben ordenades! Quines onades més llargues! Com obria! Sincerament, a cada platja que paràvem se'm queia la baba fins al terra...

L'avantatge d'anar amb algun local de la zona és que et porta a llocs poc coneguts o difícils de trobar. En Toni em va portar a l'indret on van grabar diversos decorats de la pel·licula Whale Rider (Jinete de ballena), la qual vaig veure-la no fa massa i la puc recomenar a tothom que vulgui veure una bona peli. Els habitants de gran majoria maorí de la població on es va grabar no volen veure turistes, i per això aquest indret tant místic no està indicat.

I es que la cultura maorí està omnipresent a tot el Cap Est. Segons m'ha comentat en Toni, aquesta és la única regió del país on el número de marae (edificació típica maorí per reunir-se tal com mostra la fotografia) superi al de Mcdonalds, KFC i Starbucks en conjunt. Els nombrosos marae que es poden veure per aquesta zona és un exemple facinant del que podria haver estat la vida dels maoris si l'afluència dels brtitànics del segle XIX hagués estat més moderada.

Un cop vaig acabar la meva descoberta per aquesta singular regió del país, em disposava, ara sí, de camí directe cap al llac per fer el trekking. Com sempre, molt amabalment i sense esperar res a canvi en Toni va contactar amb una empresa de camions d'un amic seu, i així em vaig colar a la cabina d'un enorme trailer americà direcció sud, a un camping de Wairoa (23 NZD), als peus de la muntanya on hi ha el llac i em preparava logísticamnet i mentalment per estar els 3 pròxims dies aïllat a la naturalesa.