Aquest trekking ha estat sens subte uns dels millors de la meva vida, tant per la bellesa i singularitat dels seus paisatges, com per la seva duresa o pel fet d'haver-ho fet sol durant dies. És el Tongariro Northen Circuit que forma part d'una de les 9 Great Walks de Nova Zelanda i que inclou dins d'una etapa la Tongariro Alpine Crossing , considerada una de les millors caminates del món d'un sol dia. Jo amb un dia no en tenia prou, així que vaig optar per la llarga de 4 intensos dies.
Vaig deixar el Llac Taupo i els seus bons moments passats allà direcció les muntanyes més altes de la illa nord de Nova Zelanda, cap al Tongariro National Park. Aquest parc va ser el primer parc nacional creat al país (1887) i compren imponents volcans actius, fet que el fa un dels parcs més excepcionals de tot Nova Zelanda i de reconeguda fama mundial. Destaquen els volcans Ruapehu, Tongariro i el Ngauruhoe que s'eleven sobre els 2000 metres d'alçada.
El que crida més l'atenció és el Ngauruhoe (2287m), el més jove dels tres i per tant el que conserva millor la forma típica de volcà amb parets perfectament simètriques. Va ser elegit per recreat el mont Doom al Senyor dels anells. I com veureu més endavant vaig poder escalar-lo malgrat la seva duresa.
Per arribar al meu destí s'havia de passar per la Road Desert, una carretera que passava per paratges ben àrids i secs. Uns nois índis molt divertits (i personatges) em van parar quan feia autostop i vam recórrer durant una bona estona aquestes contrades tant aillades.
Un altre gran volcà que destaca és el mont Ruapehu (2797 m) amb múltiples pics, és el volcà més alt i actiu de la zona. La última erupció, acompanyada d'un lleu terratrèmol es va produir innesperadament al setembre del 2007, resultant ferit un excurcionista que es trobava a la zona. Jo anava a passar dos nits a un poble al peu d'aquest volcà...
El meu nou campament base seria a casa de la Ngaire i el seus fills, amics de Couch Surfing, que viuen a una adorable i vella casa de camp on la vida sembla que passi més lentament. Allà hi passaria 2 nits i deixaria part del meu material mentre faria el trekking.
Aquesta família viuen a Ohakune, la capital de producció la pastanaga de tot el país. La pastanaga més gran del món es va cultivar aquí. A l'hivern aquesta població passa a ser un turísitic resort pels esquiadors.
Com sempre passa amb gent de CS, la Ngaire m'ha tractat de meravella, potser millor que altres vegades i tot, ja que m'han preparat tots els àpats i no em deixaven ni ajudar a fregar els plats. M'ho trobava tot fet!! Inclús he jugat a rugby amb el seu fill o m'han portat a jugar a tennis una bona estona!
Després de dos dolços i tranquils dies amb la Ngaire i la seva família , em vaig posar de camí del meu trekking des de la població Wakappapa Village al qual hi tornaria al cap de 4 dies. La primera etapa fins el pròxim refugi era en principi la més fàcil i curta, si no fos perquè em va ploure durant les tres hores de camí i vaig arribar xop!
Aquest cop vaig fer la reserva de les cabanyes per internet ( 3 nits en refugis amb gas inclòs 90 NZD), ja que a partir d'ara s'han fer totes les resevres del DOC online.
A l'endemà unes grans boires invahïen tot el territori, però de quan en quan el sol es deixava entreveure en una guerra personal entre els núvols i el sol, on el vent era l'àrbit.
Poc a poc s'emblava que el dia es netejava i un bonic despertar es va escampar per aquesta vall alpina.
Per primer cop podia observar de ben aprop el cim del Mont Ngauruhoe, que m'incitava a pujar-lo malgrat que m'havia de desviar del meu camí unes dos hores i amb condicions molt difícils. No ho tenia clar...
Després de reflexionar una estona vaig decidir aventurar-m'hi a pujar al cim aprofitant que s'embalava que hi havia una tregüa dels núvols.....
Però un mar de núvols i boira em perseguia pel darrera, fins que em va atrapar. L'ascens a aquesta muntanya va ser força dur, ja que dins la boira perdia molt fàcilment l'orientació i no hi havia un camí marcat. A més la morfologia del terreny era totalment un repte a superar: ple de sorra i pedres petites que relliscavent moltíssim. Per això la baixada gairebé va ser més dura que la pujada! Penseu que portava la pesada motxilla a l'esquena i em feia desequilibrar molt. No la volia amagar algun lloc pel temor de no trobar-la després entre la boira.
Vaig poder tocar neu de l'hemisferi sud per primer cop a la meva vida.
Però finalment vaig poder arribar al cim, a 2287 m i podia contemplar el paisatge volcànic que m'envoltava quan les boires s'apartaven ràpidament. Vaig poder observar perfectament el gran cràter d'aquest volcà que es va formar fa 2500 anys abans.
En la següent foto es pot veure la silueta d'una persona humana a la cresta del cràter, per així fer-vos una idea del tamany del cràter...
Després d'una baixada força dura i accidentada ( quants cops vaig reslliscar!) , vaig observar el volcà des de sota altre cop. Em sentia satisfet d'haver pujat una de les muntanyes més altes de la illa nord i més mítiques en tot el país que ha inspirat tantes llegendes i pel·lícules!
A partir d'aquí el meu cami s'ajuntava amb l'anomenada Tongariro Alpine Crossing uns dels trekkings d'un sol dia més famosos i concorreguts del món, una de les Hightlights de Nova Zelanda. Així vaig passar per varies meravelles naturals com pel Red Crater o el Blue lake.
O els famosos Esmerald lakes, una de les joies de la corona d'aquest trekking...
Per fi vaig arribar al meu pròxim refugi, la Keteahi Hut on no molt lluny d'aquí hi havien unes Hot Spring, és a dir una xemenèïes fumejant i olles d'aigua bullint. En principi l'entrada estava prohivida perquè era una zona considerada perillosa i inestable, però jo m'hi vaig atrevir acostar-m'hi amb precaució i d'amagat per no ser descobert.
Als refugis s'hi respirava un ambient que m'encantava, amb gent jove de tot el món i excurcionistes compartin experiències. Aquella tarda me la vaig passant jugant a l'UNO, el meu joc de cartes preferit!
A l'endemà, els deus de l'Olimp em van regalar un dia blau intens i asolejat, una oportunitat que no podia desaprofitar per contemplar privilegiadament l'indret on em trobava.
Avui contemplava luxosament el mont Ngauruhoe i el Red Cràter en primer terme. Avui l'art de fotografiar es convertia en un veritable plaer.
Em vaig animar a acostar-me als bonics Esmeralds Lakes altre cop i disfrutar una mica més dels seus contrastos de colors.
A continuació el camí baixava per un antic riu de lava, i que oferia un paisatge completament lunar.....
Realitzant la Northen Tongariro Circuit ofereix la possibilitat de contemplar el mont Ngauruhoe des de diferents prespectives en tot moment. Em semblava increïble que l'hagués pogut conquistar feia només un dia...
Com veure aquest trekking passava per zones ben àrides, sèques i desèrtiques que ben bé es podria comprar als grans deserts del món. Realment aquestes illes polinèisques engloben tots els paisatges i climes possibles, és al·lucinant!
El meu nou campament base seria a casa de la Ngaire i el seus fills, amics de Couch Surfing, que viuen a una adorable i vella casa de camp on la vida sembla que passi més lentament. Allà hi passaria 2 nits i deixaria part del meu material mentre faria el trekking.
Aquesta família viuen a Ohakune, la capital de producció la pastanaga de tot el país. La pastanaga més gran del món es va cultivar aquí. A l'hivern aquesta població passa a ser un turísitic resort pels esquiadors.
Com sempre passa amb gent de CS, la Ngaire m'ha tractat de meravella, potser millor que altres vegades i tot, ja que m'han preparat tots els àpats i no em deixaven ni ajudar a fregar els plats. M'ho trobava tot fet!! Inclús he jugat a rugby amb el seu fill o m'han portat a jugar a tennis una bona estona!
Després de dos dolços i tranquils dies amb la Ngaire i la seva família , em vaig posar de camí del meu trekking des de la població Wakappapa Village al qual hi tornaria al cap de 4 dies. La primera etapa fins el pròxim refugi era en principi la més fàcil i curta, si no fos perquè em va ploure durant les tres hores de camí i vaig arribar xop!
Aquest cop vaig fer la reserva de les cabanyes per internet ( 3 nits en refugis amb gas inclòs 90 NZD), ja que a partir d'ara s'han fer totes les resevres del DOC online.
A l'endemà unes grans boires invahïen tot el territori, però de quan en quan el sol es deixava entreveure en una guerra personal entre els núvols i el sol, on el vent era l'àrbit.
Poc a poc s'emblava que el dia es netejava i un bonic despertar es va escampar per aquesta vall alpina.
Per primer cop podia observar de ben aprop el cim del Mont Ngauruhoe, que m'incitava a pujar-lo malgrat que m'havia de desviar del meu camí unes dos hores i amb condicions molt difícils. No ho tenia clar...
Després de reflexionar una estona vaig decidir aventurar-m'hi a pujar al cim aprofitant que s'embalava que hi havia una tregüa dels núvols.....
Però un mar de núvols i boira em perseguia pel darrera, fins que em va atrapar. L'ascens a aquesta muntanya va ser força dur, ja que dins la boira perdia molt fàcilment l'orientació i no hi havia un camí marcat. A més la morfologia del terreny era totalment un repte a superar: ple de sorra i pedres petites que relliscavent moltíssim. Per això la baixada gairebé va ser més dura que la pujada! Penseu que portava la pesada motxilla a l'esquena i em feia desequilibrar molt. No la volia amagar algun lloc pel temor de no trobar-la després entre la boira.
Vaig poder tocar neu de l'hemisferi sud per primer cop a la meva vida.
Però finalment vaig poder arribar al cim, a 2287 m i podia contemplar el paisatge volcànic que m'envoltava quan les boires s'apartaven ràpidament. Vaig poder observar perfectament el gran cràter d'aquest volcà que es va formar fa 2500 anys abans.
En la següent foto es pot veure la silueta d'una persona humana a la cresta del cràter, per així fer-vos una idea del tamany del cràter...
Després d'una baixada força dura i accidentada ( quants cops vaig reslliscar!) , vaig observar el volcà des de sota altre cop. Em sentia satisfet d'haver pujat una de les muntanyes més altes de la illa nord i més mítiques en tot el país que ha inspirat tantes llegendes i pel·lícules!
A partir d'aquí el meu cami s'ajuntava amb l'anomenada Tongariro Alpine Crossing uns dels trekkings d'un sol dia més famosos i concorreguts del món, una de les Hightlights de Nova Zelanda. Així vaig passar per varies meravelles naturals com pel Red Crater o el Blue lake.
O els famosos Esmerald lakes, una de les joies de la corona d'aquest trekking...
Per fi vaig arribar al meu pròxim refugi, la Keteahi Hut on no molt lluny d'aquí hi havien unes Hot Spring, és a dir una xemenèïes fumejant i olles d'aigua bullint. En principi l'entrada estava prohivida perquè era una zona considerada perillosa i inestable, però jo m'hi vaig atrevir acostar-m'hi amb precaució i d'amagat per no ser descobert.
Als refugis s'hi respirava un ambient que m'encantava, amb gent jove de tot el món i excurcionistes compartin experiències. Aquella tarda me la vaig passant jugant a l'UNO, el meu joc de cartes preferit!
A l'endemà, els deus de l'Olimp em van regalar un dia blau intens i asolejat, una oportunitat que no podia desaprofitar per contemplar privilegiadament l'indret on em trobava.
Avui contemplava luxosament el mont Ngauruhoe i el Red Cràter en primer terme. Avui l'art de fotografiar es convertia en un veritable plaer.
Em vaig animar a acostar-me als bonics Esmeralds Lakes altre cop i disfrutar una mica més dels seus contrastos de colors.
A continuació el camí baixava per un antic riu de lava, i que oferia un paisatge completament lunar.....
Realitzant la Northen Tongariro Circuit ofereix la possibilitat de contemplar el mont Ngauruhoe des de diferents prespectives en tot moment. Em semblava increïble que l'hagués pogut conquistar feia només un dia...
Com veure aquest trekking passava per zones ben àrides, sèques i desèrtiques que ben bé es podria comprar als grans deserts del món. Realment aquestes illes polinèisques engloben tots els paisatges i climes possibles, és al·lucinant!
Finalment vaig arribar al meu últim refugi, la Waihohou Hut, un refugi que feia només un més l'havien construït i tot estava super net i nou!
En aquesta fotografia estic amb els meus amics de Suècia i Àustria, amb els quals em coincidit les tres nits als mateixos refugis i al final hem establert una molt bona relació. Gent molt correcte i vàlida per la muntanya.
La última etapa han estat 5 hores de camí per retornar al poble d'orígen. Han estat 4 dies de sensacions molt intenses, d'experiències innolvidables i d'exploració per un territori innversemblant!
En aquesta fotografia estic amb els meus amics de Suècia i Àustria, amb els quals em coincidit les tres nits als mateixos refugis i al final hem establert una molt bona relació. Gent molt correcte i vàlida per la muntanya.
I aquí sopant amb uns nois d'Israel i el mont Ngauruhoe al nostre darrera tant imponent com sempre....
La última etapa han estat 5 hores de camí per retornar al poble d'orígen. Han estat 4 dies de sensacions molt intenses, d'experiències innolvidables i d'exploració per un territori innversemblant!
Al tonar a Ohakune, la Ngaire i la seva família m'han rebut molt afablament com sempre, amb un boníssim sopar! Que bé tornar a menjar verd i carn fresca!
Però no hi ha molt de temps per descansar, un nou repte m'espera. Demà mateix començo una travessia en kayak durant 5 dies baixant un majestuós riu, entre profundes gorges i ràpids nivell II. D'aquesta manera celebraré els meus nous 25 anys de la forma com més m'agrada, explorant una terra plena de sopreses i de meravelles naturals de dífícil accés....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada