Bones!! La última setmana he sigut un autèntic nòmada canviant de destinació gairebé cada dia i creuant-me tota la illa nord d'oest a est i sempre fent autostop!! Així, que aquest article es força llarg però us asseguro que no pas poc interessant!! He passat per poblacions com Raglan- Waitomo, New Plymouth, Palmerston North, Napier, Gisborne... tal com podeu veure al següent mapa:
Un cop acabada la fantastica travessia de 5 dies amb kayak , l'Steve ( el noi de Chicago) i jo mateix hem decit pujar altre cop una mica més al nord i passar uns dies a Raglan, la capital del surf per excel·lència de Nova Zelanda. Encalava a un lloc estratègic, aquesta tranquil·la localitat de la costa Oest gaudeix de forts trencants d'onades tot l'any que atrau surfistes de tot el món. Varies pel·lícules i documentals s'han grabat aquí. Malauradament, la meva estada no va coincidir amb les onades més grans, però per un begginer com jo molt millor!
Vaig poder visitar la famosa Manu Bay, on diuen que hi ha l'onada d'esquerres més llarga del món d'avegades, ja que el constant moviment de les onades del mar de Tàsmania xoca contra el litoral formant un angle que crea unes onades uniformes i allargades.
I com que Nova Zelanda es troba a l'hemisferi sud doncs moltes coses les fan al reves , tal com podeu veure... Kiwi style....
Apart d'aquest boig, el nivell que es veia per aquestes platjes era boníssim, i em podia passar hores i hores assegut en algun lloc mirant les onades i seus seus surfistes. Només per això ja valia la pena haver pujat fins aquí!
I es clar, no podia maxar de Raglan sense posar-me a l'aigua! Així amb l'Steve i uns amics de l'hostal on m'he allotjat hem llogat taules i neoprens (30 NZD per 4 hores) i hem estat tot un matí a l'aigua disfrutant com a nens. Ells ja havien practicat els dies anteriors, així que he decidit agafar una taula gran, encara que al final tots hem acabat amb la matexia taula perquè és més fàcil . Ara feia més d'un any que no agafava una taula de surf, pero la veritat es que he gaudit com mai: a l'hora ja em podia posar de peu a qualsevol onada i a les 3 hores ja les podia surfejar cap la trajectòria desitjada. Sens dubte una de les meves millors experiències des de que estic per Nova Zelanda i clarament ho repetiré aviat!!
Un cop m'he despedit de l'Steve i dels bons moments passats amb nous amics coneguts per Raglan (quina ambientàs que hi ha per allà!), m'he dirigit cap a la zona de Taranaki on s'hi troba el volcà més famós i segurament més fotografiat de tot Nova Zelanda, el mont Taranaki (2518m). Aquesta muntanya domina tot el paisatge de la regió i és un iman per tot aquell que s'hi acosta.
Aquest volcà va aparèixer com a mont Fuji a la pel·lícula El último samurái (2003), el rodatge del qual va produir l'histèria col·lectiva en els seus habitants, sobretot amb l'arribada de Tom Cruise.
M'he allotjat tres nits a casa de la Chris, amiga de Couch Surfing, mare, avia , vesàvia i propietària d'una mena de motel de carretera a la trista població de Elthan. Una casa vella i d'estil retro on per les nits s'hi sentien molts sorolls extranys. Mai vaig acabar d'entendre com funcionava aquest hotel, ja que hi havia gent que hi vivia sempre. En tot cas, malgrat els mistèris d'aquesta casa i la gent que hi vivia, la Chris sempre em va tractar amb amabilitat i fins i tot m'han ofert passar el nadal amb ells si volgués ( que serà que no...).
Durant al llarg d'aquests dies ha fet força mal temps per tot arreu, però quan els núvols s'apartaven podia contemplar des la meva habitació boniques vistes del volcà!
Com que la major part del temps el volcà ha estat tapat he fet algunes excursions paral·leles per la zona, com per exemple visitar les three sisters unes roques pecul·liars amagades darrera un penya-segat. S'hi a d'arribar quan la marea està baixa així que no hi vag poder accedir-hi per la platja. Llavors vaig haver d'enfilar-me pels turons de darrera, saltar algunes valles d'amagat i caminar sense rumb concret entre la boira. Ni el bestià que em rodejava ni jo mateix ens sentíem molts comòdes amb les nostres presències per aquells camps.
Destacar que un dels vehicles que m'ha recollit ha estat un home que s'ha construit una casa mòbil damunt d' un camió i viatja d'aquesta manera per tot el país. Realment hi ha gent per tot!!
Aquestes setmanes es poden veure habitulament com els anomentas christmas trees floreixen, senyal que estem a propers a les vacances de Nadal.
A l'endemà aprofitant que el dia estava més clar vaig fer una excursió de 4 hores per apropar-me al pic i contemplar de més aprop el seu cim. Vaig pujar fins un refugi on podia veure grans vistes de tota la regió. El cim encara estava força nevat com per poder pujar-hi amb seguretat.
El mont Taranaki és el més jove dels tres grans volcans situats a la mateixa falla . L'última erupció es va produir fa més de 350 anys i els experts afirmen que ja s'està preparant per una altre!!
Aquestes setmanes es poden veure habitulament com els anomentas christmas trees floreixen, senyal que estem a propers a les vacances de Nadal.
A l'endemà aprofitant que el dia estava més clar vaig fer una excursió de 4 hores per apropar-me al pic i contemplar de més aprop el seu cim. Vaig pujar fins un refugi on podia veure grans vistes de tota la regió. El cim encara estava força nevat com per poder pujar-hi amb seguretat.
El mont Taranaki és el més jove dels tres grans volcans situats a la mateixa falla . L'última erupció es va produir fa més de 350 anys i els experts afirmen que ja s'està preparant per una altre!!
Vaig deixar aquesta bonica regió i els mistèris de la casa de la Chris direcció sud- est. Més de 250 km fets amb autostop! Realment en aquest país això funciona de meravella!
Vaig passar una nit a Palmerston North on s'hi troba la major universitat del país, i em vaig quedar a casa d'en Mark un altre amic de couch surfing. A casa d'en Mark molt millor. És un tiu educat i graciós que recentment es va separar de la dona i viu amb el seu fill adolecent en una casa plenament decorada amb detalls nadalencs
En Mark, que m'hi he entes perfectament en tot moment, és de profundes creencies religioses. Així aquella nit em va invitar a una mena de festa cristiana anglicana de la seva esglèsia amb gent molt simpàtica de diverses nacionalitats i edats. M'han fet cantar cançons nadalenques i resar pregàries amb les mans agafades però també m'han invitat a un deliciós i abundant sopar. Aquesta experiència poc me l'esperava! 
També m'han donat aquest record fet a mà que no se que fer-ne ben bé... algú el vol?
La pròxima parada ha estat a la costa Esta, a la bonica població de Napier, ja sigui per la seva arquitectura o el seu bon vi. Després d'un terrible terratrèmol que va destruir-la per complert al 1931, la ciutat va ser casi totalment reconstruida, aixecant bonics edificis d'art deco, reclam per qualsevol que li agradi l'arquitectura. Caminar per Napier és com fer-ho a una ciutat europea dels anys trenta.
Una divertida anèctoda ( no per mi...) que em va passar a Napier va ser que vaig guardar la meva gran motxilla a un Fast-food the sushi on havia dinat per tal de poder fer una volta per la ciutat més comodàment . Però resulta que quan vaig tornar-hi a buscar-la ja havien tancat el negoci a les 4 de la tarda! Em vaig "cagar" amb tot Corea i Japó!! Una simple nota deia que podia recollir-la demà al matí, així que no vaig tenir cap altre remei que passar una nit a a un hostal solament amb la roba que portava damunt, en fi.... no volia aventures?
Però el que el em fa ver venir a Napier no era el seu vi o la seva arquitectura, sinò una gran colònia de mascarells que es troba al Cape Kidnappers ( cap dels secuestradors). S'hi pot arribar amb una activitat guiada per mitjà d'un remolc i un tractor o simplement caminant per la platja. Em vaig decentar clarament per la segona opció.
Però la meva excursió no va ser gens fàcil. M'esperaven 2 hores de caminata per una platja al costat d'un gran penya-segat amb molts petits desprendiments de roca i una marea que no estava suficientment baixa i que m'obligava a enfilar-me per les roques.
Els petits detalls i la varietat d'aus que podia observar era l'aperitiu del que m'esperava més enllà... 
L'autèntic festival començava quan m'acostava l'extrem del cap...
A diferència del que pssa en aquest increible cap, aquestes gegants aus sempre posen el niu en illes remotes, lluny de la presència humana. Però aquí entre novembre i finals de febrer s'hi concentra aquesta brutal colònia que deixa clar qui és el rei d'aquest territori.
Realment la possibilitat d'acostar-se de tant a prop a aquestes majestuoses aus era una passada.
Era freqüent veure les mares cuidant de les seves cries , i es que un cop són més grans hauran de superar la prova definitiva, salvar els 2000 km de distància fins la costa d'Austràlia, on la gran majoria moriran pel camí.
També es podia observar molt de fregament de coll, pictoeig i tocament en general, el resultat és un a sola cria per temporada.
Fins i tot, a l'extrem del cap encara es podia contemplar una altre gran colònia d'aquestes impressionants aus marines.
De tornada d'aquest fantastic regne animal vaig tenir sort perquè un bon home se'm va oferir per recollir-me amb el seu quad. Que divertit va ser anar a tot gas per aquella llarga platja i trams per dins l'aigua!! 
I finalment, després de molts km fets he arribat a Opotiki, a casa de la Faye i en Keith on ja hi havia treballat feia unes setmanes. He tornat amb ells perquè he acceptat amb molt de gust la seva invitació de passar el Nadal amb ells i la seva família. Una mostra més de la seva gran generositat i hospitalitat cap a mi. Tornar a fer feines fàcils de jardineria i de la llar, passar un nadal diferent i descansar una mica després d'aquestes setmanes de tant rodar és el que m'espera durant els pròxims dies abans de fer l'atac cap a la Illa Sud.
Però només arribar he rebut una super bona notícia. Han acceptat l'extensió del meu visat de turista!!!!!! Això significa que si vull puc estar legalment fins al mes de Juliol del 2011 per aquest país. No vol dir que em quedi obligatòriament fins al Juliol, però sí que ara tinc més temps per viatjar sense presses i disfrutar d'aquesta terra, que no pas amb només 3 mesos com era la idea inicial. La veritat es que no ha sigut gens fàcil aconseguir aquest visat perquè he hagut de omplir molts i molts papers, pagar per fer-me revisions mèidiques, contestar preguntes absurdes de Immigració per telèfon , enviar documents....
Però aquí està, el meu visat! En aquesta vida està clar que qui realment té un somni i el persegueix fins al final sempre l'aconsegueix!!!! Bones vacances de Nadal per tots i totes!!! muaa!
Vaig passar una nit a Palmerston North on s'hi troba la major universitat del país, i em vaig quedar a casa d'en Mark un altre amic de couch surfing. A casa d'en Mark molt millor. És un tiu educat i graciós que recentment es va separar de la dona i viu amb el seu fill adolecent en una casa plenament decorada amb detalls nadalencs
En Mark, que m'hi he entes perfectament en tot moment, és de profundes creencies religioses. Així aquella nit em va invitar a una mena de festa cristiana anglicana de la seva esglèsia amb gent molt simpàtica de diverses nacionalitats i edats. M'han fet cantar cançons nadalenques i resar pregàries amb les mans agafades però també m'han invitat a un deliciós i abundant sopar. Aquesta experiència poc me l'esperava!
També m'han donat aquest record fet a mà que no se que fer-ne ben bé... algú el vol?
La pròxima parada ha estat a la costa Esta, a la bonica població de Napier, ja sigui per la seva arquitectura o el seu bon vi. Després d'un terrible terratrèmol que va destruir-la per complert al 1931, la ciutat va ser casi totalment reconstruida, aixecant bonics edificis d'art deco, reclam per qualsevol que li agradi l'arquitectura. Caminar per Napier és com fer-ho a una ciutat europea dels anys trenta.
Una divertida anèctoda ( no per mi...) que em va passar a Napier va ser que vaig guardar la meva gran motxilla a un Fast-food the sushi on havia dinat per tal de poder fer una volta per la ciutat més comodàment . Però resulta que quan vaig tornar-hi a buscar-la ja havien tancat el negoci a les 4 de la tarda! Em vaig "cagar" amb tot Corea i Japó!! Una simple nota deia que podia recollir-la demà al matí, així que no vaig tenir cap altre remei que passar una nit a a un hostal solament amb la roba que portava damunt, en fi.... no volia aventures?
Però el que el em fa ver venir a Napier no era el seu vi o la seva arquitectura, sinò una gran colònia de mascarells que es troba al Cape Kidnappers ( cap dels secuestradors). S'hi pot arribar amb una activitat guiada per mitjà d'un remolc i un tractor o simplement caminant per la platja. Em vaig decentar clarament per la segona opció.
Però la meva excursió no va ser gens fàcil. M'esperaven 2 hores de caminata per una platja al costat d'un gran penya-segat amb molts petits desprendiments de roca i una marea que no estava suficientment baixa i que m'obligava a enfilar-me per les roques.
Els petits detalls i la varietat d'aus que podia observar era l'aperitiu del que m'esperava més enllà...
L'autèntic festival començava quan m'acostava l'extrem del cap...
A diferència del que pssa en aquest increible cap, aquestes gegants aus sempre posen el niu en illes remotes, lluny de la presència humana. Però aquí entre novembre i finals de febrer s'hi concentra aquesta brutal colònia que deixa clar qui és el rei d'aquest territori.
Realment la possibilitat d'acostar-se de tant a prop a aquestes majestuoses aus era una passada.
Era freqüent veure les mares cuidant de les seves cries , i es que un cop són més grans hauran de superar la prova definitiva, salvar els 2000 km de distància fins la costa d'Austràlia, on la gran majoria moriran pel camí.
També es podia observar molt de fregament de coll, pictoeig i tocament en general, el resultat és un a sola cria per temporada.
Fins i tot, a l'extrem del cap encara es podia contemplar una altre gran colònia d'aquestes impressionants aus marines.
De tornada d'aquest fantastic regne animal vaig tenir sort perquè un bon home se'm va oferir per recollir-me amb el seu quad. Que divertit va ser anar a tot gas per aquella llarga platja i trams per dins l'aigua!!
De camí cap el nord, destacar que m'he fet molt amic d'un simpàtic gos que m'ha seguit tota la tarda i m'ha fet molta pensa deixar-lo.... Ho sento gosset però aquest viatge l'he de fer sol!
I finalment, després de molts km fets he arribat a Opotiki, a casa de la Faye i en Keith on ja hi havia treballat feia unes setmanes. He tornat amb ells perquè he acceptat amb molt de gust la seva invitació de passar el Nadal amb ells i la seva família. Una mostra més de la seva gran generositat i hospitalitat cap a mi. Tornar a fer feines fàcils de jardineria i de la llar, passar un nadal diferent i descansar una mica després d'aquestes setmanes de tant rodar és el que m'espera durant els pròxims dies abans de fer l'atac cap a la Illa Sud.
Però només arribar he rebut una super bona notícia. Han acceptat l'extensió del meu visat de turista!!!!!! Això significa que si vull puc estar legalment fins al mes de Juliol del 2011 per aquest país. No vol dir que em quedi obligatòriament fins al Juliol, però sí que ara tinc més temps per viatjar sense presses i disfrutar d'aquesta terra, que no pas amb només 3 mesos com era la idea inicial. La veritat es que no ha sigut gens fàcil aconseguir aquest visat perquè he hagut de omplir molts i molts papers, pagar per fer-me revisions mèidiques, contestar preguntes absurdes de Immigració per telèfon , enviar documents....
Però aquí està, el meu visat! En aquesta vida està clar que qui realment té un somni i el persegueix fins al final sempre l'aconsegueix!!!! Bones vacances de Nadal per tots i totes!!! muaa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada