Primeres llums del 2011 en el planeta terra

Passar un cap d'any a l'altre punta del món, no és una cosa que cada any succeixi, així que volia fer alguna cosa que mai oblidés. La meva primera idea era assitir com a treballador voluntàri al festival més gran de tot Nova Zelanda, al Rhytm&Vines: tres dies de concerts, macroacampada, gent jove de tot el món.... Per sort no van agafar la meva sol·lictud (vaig fer tard) i ràpidament vaig descartar aquest pla. Una exagerada multitud de gent apinyada a un descampat, la majoria creient-se "fashon" o "cool", i l'altre borratxa per terra... no és ben bé el que busco ara mateix. La única pena és que m'he perdut veure els Moby en directe! Així que si algú estarà per aquí un altre cap d'any ja sap....

L'altre pla que vaig acabar fent era molt més al meu estil: sense dependre de ningú , aventura al 100% i quelcom que poca gent pugui dir que ho hagi viscut. Volia pujar el Mont Hikurangi (1752 metres), la muntanya més a l'est i més alta del món, situada a l'extrem del Cap Est de Nova Zelanda i punt més pròxim de la Línia Internacional del Canvi de Data. Per tant, és el primer lloc en veure sortir el sol cada dia. Objectiu: convertir-me en la primera, o una de les primeres persones humanes en veure sortir el sol en tot el planeta terra de l'any 2011!!

La costa del Cap Est de Nova Zelanda és una de les zones més remotes d'aquest país, on la gran majoria de població és maorí (veure article: "Gisborne, la ciutat més a l'est del món"). He conegut molts maorís fins ara i són gent extraordinariament simpàtica, però malauradament, l'entrada de substàncies com l'acohol o les drogues des de principis del segle passat a fet un gran mal efecte sobre molta d'aquesta població aborígena i actualment molts maorís estan considerats la classe pobre i exclosa socialment. Així que fer autoestop per aquestes contrades no anava a ser cosa gens fàcil i segura, així que em vaig montar el meu "kit de supervivència" a la meva butxaca: passaport, targeta de crèdit, mòbil i navalla.

Per sort mai vaig haver d'utilitzar aquest kit i com sempre em van recollir gent amable i agrabable, maorí o no maorí. Un exemple és en Luca. En Luca és un noi de 23 anys de Finlàndia que va venir a Nova Zelanda ara fa un mes, i s'ha comprat una furgo de segona mà i una taula de surf per practicar el seu esport preferit tot l'estiu. A pesar de la seva jove edat, en Luca ha fet viatges espectaculars a llocs com Mèxic, Índia, Siri Lanka, Indonèsia o Nepal. Li vaig parlar de la meva idea de pujar aquesta muntanya i de seguida li va semblar inceríblament bona, així que va decidir ajuntar-se amb mi pels següents dies!

La vetitat és que ajuntar-me amb algú com en Luca era el millor que em podia passar per fer aquesta nova aventura. Està clar que per pujar una muntanya sempre millor si es va acompanyat. La primera nit la vam passar acampant a una platja maquíssima, aprofitant que per aquí està permès el free camping. Amb el Luca he passat bones estones i el resumiria com: valent, independent, seriós, cal·lculador i vegetarià.

A l'endemà vam fer l'aproximació a aquesta muntanya amb la seva furgo, després de decidir de dividir els costos de benzina entre els dos. La primera etapa constava d'unes llargues 4 hores de caminata amb unes bones pujades. L'únic problema era que havia sentit que aquesta muntanya estaria prohibida pujar-la per cap d'any i que el seu refugi romandria tancat, ja que el Mont Hikurangi és una muntanya sagrada pels maorís. Tot i així, no trobava just que ningú tingues el dret a "tancar" un espai natural i ens hi vam aventurar, tot i que sempre teníem el temor de ser descoberts.

Com que mai vam trobar ningú per aquest racó de món, vam poder visitar un lloc sagrat pels maorís, el Maui Whakairo que consta de 9 enormes escultures situades a 1000 metres al peu de la muntanya. D'acord amb la tradició local, va ser el primer troç de terra rastrejat pel Maui , un semidéu maorí. La seva canoa encara descansa per aquesta muntanya segons la mitolgia maorí i aquestes escultures veneren aquest semidéu.

Certament és respirava certa espiritualitat, i més fer-ho a poques hores d'acabar aquest any 2010.

Els prònostics del temps no eren molt bons, i la muntanya continuava tapada la major part del temps... Malgrat això, mai vam perdre l'esperança i vam continuar amunt.

Sorprenentment el refugi estava obert i no hi havia ningú, així que no vam dubtar per passar-hi la nit i d'aquesta manera podriem deixar part del nostre material mentre fèiem el cim durant el matí següent.

Poc m'esperava jo que el meu sopar de Cap d'any constava d'uns simples macarrons a les 6 de la tarda , acompanyat d'un noi de Finlàndia , i perduts per aquestes llunyanes terres!!

A les 3 de la matinada de l'1 de Gener ja estàvem preparats per fer l'atac al cim. Feia una mica de fresca però el cel estava completament estrellat!!! Bona senyal! De seguida, ens vam perdre per la foscor absoluta, sentint només les nostres respiracions i el fort bateg dels cors contra els nostres tòrax.

La part final de les 2 hores de pujada han estat les més complicades. De sobte, ens vam veure dins d'una mena de canal on només es podia superar a través d'escalada lliure! Realment, aquells moments eren dels més perillosos de tot el meu viatge ja que una caiguda hagués significat un final terrible.... Però el problema era que no podiem baixar pel mateix camí, sinò que era més segur seguir escalant cap amunt!! Deixàvem uns quants metres de distància mentre cada un feia un llarg, encara que la foscor no ens deixava saber on estavem realment !! Ho accepto, vaig passar força por!!

Però finalment tot l'esforç tenia la seva recompensa; havíem arribat al cim abans de la sortida del sol sans i estalvis i podíem contemplar el primer despertar de l'any 2011 per sobre els núvols!!

Podiem veure fins i tot la lluna i la claró a l'hora....

Només fer el cim, ens vam començar a abraçar, cridar com a bojos i a felicitar-nos. Els dos saviem que es tractava d'un moment únic i especial en les nostres vides. Càmeres preparades i a esperar al déu Sol!!

Tot estava rodejat d'un mar de núvols impressionant, segurament ningú des de baix podria estar veient la sortida del sol, només nosaltres perquè estàvem molt per damunt d'aquesta capa ...

Estava força impactat de l'espectacle que estava observant i sentia que aquesta experiència seria la típica que podré explicar a fills, nets i vèsnets espero!

Cada vegada la foscor era menys i el cel agafava tonalitats més espectaculars....

I de sobte, un primer raig de llum va escampar-se per tot arreu on arribaven els meus ulls... Eren les 5:43 de l'1 de Gener del 2011, el primer raig de llum sobre tot el planeta terra!!!!

Per celebrar el nou any, ens vam fer un bon té calent i simplement asseure's deixant passar els minuts i contemplant com poc a poc el sol guanyava terreny als núvols....

El Sol sempre ha estat l'objecte més sagrat i venerat de tots els temps, des dels homes prehistòrics fins l'actualitat. De fet, totes les mitologies o fins i tot les actuals religions, com la Cristiana, no deixen de ser un paral·lelisme del moviment del Sol. I no m'extranya gens, el Sol a part de condicionar totalment les nostres vides fem el que fem , també transmet una mena d'energia positiva que difícilment és pot descriure amb paraules...

En la nostra vida cuotidiana sovint l'obïem o omitim la seva presència, però el fenòmen de la sortida del Sol és quelcom excepcional i màgic que succeïx cada dia. Els meus ulls, en aquell moment, bé que se'n feien ressó....

Aquesta fantàstica llum del despertar pintava tot el paisatge que ens envoltava i sens dubte, és la millor hora pels amants de la fotografia!

Però es clar, no ens podíem quedar allà tot el matí, perquè tot bon muntanyista sap que la baixada pot ser més perillosa que la pujada. Així que vam començar el decens no apte per persones que sufreixin vèrtigen sota aquella bonica llum...

Ja amb la llum del dia, vam poder observar que havíem comès un gran error: de pujada ens haviem equivocat de camí, i havíem pujat per una altre canal molt més vertical! Clarament la foscor ens havia desorientat. Tot i així, la baixada per la canal no era gens fàcil tampoc; un autèntic pedregal posava a prova el nostre equilibri sinò volíem caure rodant fins a baix!

Un cop acabada la nostra esplèndia expedició i despedir-me de'n Luca, l'aventura no havia acabat encara, ja que tenia que retornar a la granja d'Opotiki per recollir les meves pertinences que havia deixat i posar camí cap al sud. Així, que em vaig posar a fer autostop per la bonica Pacific Coast Highway, una carretera plena de curves que rodeja tot el gran Cap Est. El problema és que aquí ha estat la zona de tota la illa Nord on ha sigut més difícil l'autostop; per superar els 200 km que em separaven he estat més de 5 hores!! Amb pasciència però, he tornat amb la Faye & Keith per estar l'últim dia amb ells, això sí, he arribat amb un estat bastant patètic: brut i exahust!!

Mai sabré amb certesa si realment hem estat les primeres persones en tot el planeta en veure sortir el Sol a l'any 2011. El que sí puc afirmar és que aquesta experiència serà d'aquelles que quedaran ancaldes al més profund dels meus records. Un únic desitg vaig pensar mentre veia aquella sortida de sol i és que la BONA SORT em continui acompanyat tal com ho ha fet fins ara...

Propera parada: Wellington!!!!