Great Walk: Trekking al Waikaremoana Lake.

"No són les muntanyes que conquerim, sinò a nosaltres mateixos" Sir Edmund Hillary

Aquesta és precísament la sensació que m'ha quedat després d'estar 3 dies caminant en plena naturalesa i sabent que ho feia a milers de quilòmetres de casa meva. Aquesta frase la va dir, el novazelandés més famós de tots els temps, el primer home que va pujar el mont Everest, Sir Edmund Hillary. I és com si l'herencia d'aquest mític escalador haguès recalcat en el més profund de la cultura novazelandesa i cada un dels seus habitants es sentin partíceps de la conservació del únic i gran tresor que té aquesta terra, la seva natura, i un bon exemple de la seva bona salut és que una tercera part del país ( més de 8 millons d'hectàries) es troba protegida mitjançant parcs i reserves de gran importància medioambiental. Em disposava doncs, a endinsar-me a un dels molts i contrastats paratges protegits que té aquesta ïlla, aquest cop al voltant del Llac Waikaremoana ( mar d'aigües risades).

El llac Waikaremoana es troba dins del Te Urewera National Park ( no sabeu com riu la gent al sentir-me intentar pronunciar aquests noms maorís!), el parc natural més gran de la Illa Nord (212 673 Ha). Aquesta caminata de 46 Km està inclosa a la llista de les 9 Great Wakls, és a dir, un dels millors trekkings que es poden fer en tot Nova Zelanda que implica cascades, rius, penya-segats i grans boscos verges de vegetació subtropical i subalpí mesclats amb una espessa boira que li dona un cert romanticisme. Arribar aquí no va ser gens fàcil, ja que es troba a una zona apartada i no molt ben comunicada respecte les principal vies de comunicació.

La zona de Te Urewera va significar un paper fonamental durant la llarga ressistència maorí, i només pronunciar el seu nom encara inquieta avui en dia a alguns pakehas (nom com els maorís califiquen als novazelandesos d'origen occidental). Fins i tot, a l'any 2007 la policia va irrompre a un poble de la zona argumentant que un grup de maorís separatistes tenien camps d'entrenament "terroristes" amagats pel bosc, encara que al final se'ls hi van retirar els càrrecs de terrorisme per d'altres menys greus. Segurament per això, varia gent m'havia aconsellat no fer autostop per aquesta zona cap al vespre, així vaig acampar el dia anterior a un camping d'una població propera esperant a l'endemà per fer l'aproximació.

Vaig decidir començar la meva ruta per l'altre extrem oposat a l'habitual que fa la majoria d'excurcionistes perquè així m'estalviava pagar per un water-taxi i d'aquesta manera arribaria a la zona de més desnivell amb menys pes, ja que carregaria menys menjar. Un cop vaig fer el booking a la oficina del DOC i pagament per dormir a les diferents cabanyes o zones d'acampada del parc ( deu ni do quins preus! 40 NZD una nit d'acampada i una altre de refugi) vaig posar-me de camí cap al migdia amb lo essencial per sobreviure 3 dies per la muntanya incomunicat. La resta del meu equipament l'havia deixat a la granja d'Opotiki.

Però de seguida me adonat del meu error, un error de principiant, portava massa pes a la motxilla d'inici i certes pujades se'm convertien en eternes. Es clar, portava tots els àpats, tenda d'acampada, fogonet, roba d'abric... Però tant s'hi val, pit i amunt!

Sort que pels paratges que passava em distreien l'atenció i no podia ressistir-me a fer fotografies a cada racó màgic de vegetació exhuberant que trobava, però tal com passa sovint, les fotografies no fan justicia a la bellesa que m'envoltava.

Tot i que he passat hores i hores de solitud sense trobar rastre de vida humana, al llarg dels tres dies he conegut persones de les més diverses nacionalitats com Alemanya, Àustria, França, Israel, Estats Units, Austràlia i Catalunya! He topat amb una catalana d'edat similar a la meva que està viatjant amb furgoneta varios mesos per tot el país, i es clar hem establert una bona conversa en mig d'aquella selva ben lluny del nostre país i inclús ens hem intercanviat els contactes per tal de trobar-nos més endavant si podem. També una bona anèctoda ha sigut quan estava assegut davant del llac descansant i de sobte han aparegut uns pescadors novazelandesos amb la seva barca i m'han regalat una fresca cervesa. Que ben parits són aquests kiwis!!!

Finalment, després de 7 hores de caminata arribava a la meva primera zona d'acampada i m'instal·lava en mig d'un entorn net, majestuós i solitàri, només acompanyat pel cants dels ocells i tota mena de sorollets provinents del dens bosc.

A la segona etapa de la meva travessia vaig coincidir amb la disputa d'una mena de triatló de muntanya d'exigent nivell , i un centenar de corredors em passaven pel voltant durant unes hores després d'haver fet kayak i bicicleta de muntanya i ara els hi tocava una marató de muntanya . Una mostra més de lo esportista que és aquest poble. Veure aquestes màquines en ple rendiment em va fer sentir anyorança a la meva època que també entrenava fort, però que de ben segur que quan torni de recórrer món hi tornaré.

Avui era l'etapa més dura , ja que s'hi acumulava molt de desnivell i tocava pujar a la serra del Panekiri de 1100 metres per corriols estrets i ben escarpats durant moltes hores seguides. Unes ditades a unes restes de xocolata d'un pot de Nutela m'han salvat de no caure en una dura hipoglucèmia. Quins orgasmes!!

A mesura que pujava la vegetació anava canviant i es tornava cap cop més humida i alpina. Una bona capa de molsa cobria troncs, branques i pedres .

També cada cop més amunt, quan la espesa vegetació ho permetia gaudia d'unes fantastiques vistes del llac, això si, cada cop més enúvolat.

Al cap de 9 llarguíssimes hores arribava a la Panekiri Hut (refugi), on vaig conèixer 4 alemanys molt simpàtics i vam compartir el sopar junts davant d'un foc de llenya. Quants alemanys que hi han a Nova Zelanda! És una autèntica colònia! I es que fer les gestions pel visat per un alemany és molt més fàcil i ràpid que per un espanyol. El que no podiem esperar cap de nosaltres és la mala nit que ens esperava... resulta que un cop ja ens haviem ficat dins dels nostres sacs a les lliteres començem a notar que el refugi estava ple de ratolins!!!! mare meva quina nit més dolenta vaig passar! ja se que en principi no fan res els ratolins però creiu-me que sentir ratolins pel teu voltant quan intentes dormir és molt desagradable! Gairebé no he dormit , sempre el cos tens perquè notava ratolins aprop meu de quan en quan, o el crit d'algun de nosaltres quan notàvem que se'ns pujava damunt del sac.... pfffff

Després del xou de la nit, el dia es va despertar amb boira i pluja, un repte més a superar el meu tercer dia de trekking.

La boira arran de terra i atravessar aquell bosc profund tot sol donava un ambient misteriós i de pel·lícula. Ara sí que ho puc dir, semblava realment un paisatge del Senyor dels Anells!

Quan ja baixava per la cresta de serralada , les boires es van apartar durant una estona i uns tímids raig de sol em van fer contemplar les vistes. Ja estava acabant de donar la volta en aquest gran llac....

Després de finalitzar el trèkking i unes quantes aventures fent autostop , he tornat a casa de la Faye i en Kith a Opotiki, per recuperar la resta de les meves pertinènces i descansar una mica a tranquila vida de camp. Treballs fàcils domèstics i de jardineria tornen a ser la meva rutina per 3 o 4 dies abans de tornar a marxar direcció sud. Avui mateix m'ha vingut una inspiració divina i els hi he fet un sopar típicament mediterrà: embotits, amanida verda, pa amb tomàquet i all, oli d'oliva Borges, vi blanc i una fantastica truita de patates!! Estic molt orgullós de la meva truita perquè mai n'havia fet cap tot sol i els hi ha encantat!! Crec que és la primera vegada que disfruto cuinant... m'estarà aquest viatge canviant?