Terratrèmols, "profe" d'espanyol, dofins i pingüins??

Com passa el temps… Sense gairebé adornar-me’n han passat ja 3 mesos des de que vaig deixar Catalunya! Després de recórrem tota la illa Nord i una part de la Sud, arribava a Christchurch, la tercera ciutat en importància de tot Nova Zelanda, després de les seves germanes grans Auckalnd i Wellington.

Al centre de la ciutat em vaig trobar amb l’Anna i els seus companys de pis, amics de Couch Surfing. L’anna que és d’orígen asiàtic pero es sent totalment kiwi , va aceptar la meva sol·licitud d’allotjament per 2 nits al mateix matí que arribava a Christchurch! Com li vaig agrair aquell detall!

Christchurch és una de les ciutats més habitables de tot el país. És un indret que combina l’encant d’una tranquila ciutat de províncies amb les avantatges d’una gran metrópoli. Per exemple, els seus bars i restaurants a la última són un gran complement a la seva arquitectura gòtica. I es que Christchurch és la més anglesa de les ciutats novazelandeses , ja que aquesta no va ser dissenyada com un simple lloc colonial més , sinò com un model de la clàssica Anglaterra al Pacífic.

El nom de Christchurch (nom que a simple vista fa una mica de respecte no?) va sortir recentment a tots els diaris del món. El passat Setembre del 2010, a les 4 del matí aquesta ciutat va patir un espantós terratrèmol de 7.2 de magnitud a l’escala de Ritcher . Quan tothom dormía unes fortes saccejades van fer viure als seus habitants un horrible minut veient com tots els mobles es trencaven caient al terra, s’escardaven les parets i que tal com em van dir “semblava el final de la vida”. Sovint l’Anna m’explicava la seva experiència que va viure i fàcilment encara es poden veure els seus efectes mesos després. Miraculosament ningú va morir!!

I és que Nova Zelanda, i en especial la illa Sud, esta al límit d’una gran placa tectónica que origina una gran activitat sísmica tot l’any, pero que normalment solament fa que “tintinegi” els vidres de les cases. Per això els seus habitants están més que acostumats als “petits” terratrèmols i ningú va donar importancia al meu episodi amb un terratrèmol feia uns dies abans (veure article: Kaikoura, un santuari per les balenes) .

La meva estada en aquesta bonica ciutat ha coincidit amb un festival de teatre i espectacles de carrer que donaven molta vida i ambient arreu. Així que amb l’Anna i seu company ens hem passat el dia veient divertits i entretinguts “xous” aprofitant el bons temps que feia.

Tot i que aquest cop m’ha tocat dormir dues nits al sofá, l’anna i els seus companys de pis s’han portat de meravella amb mi, i m’han portat a visitar tota la ciutat i les platges dels voltants. Que bé tenir guies “locals”!!!

Fins i tot he aprofitat per tallar-me els cabells a través d’una amiga seva per poquíssims dòlars… Després de tres mesos ja tocava no??

Però l’estada amb ells ha sigut només per vistar el centre de la ciutat, ja que seguidament em vaig trobar amb la Jolie i la seva familia, que estaré amb ells la próxima setmana a canvi d’ajudar-lis amb algunes feines de casa. He contactat amb ells através del Keith i la Faye, familiars seus amb qui vaig estar vivint a la illa Nord.

La Jolie , en Neil i seus seus adorables dos fills viuen a les afores de Christchurch, en una zona residencial de cases a l’estil americà: espaioses i obertes, un gran jardí, un gos i dos cotxes. Són gent extraordinàriament simpàtica i hospitalària. La Jolie que ens hem fet molt amics ràpidament, li sabia greu donar-me feines a fer ja que em veía com un invitat. Així que treballar poc i descansar i jugar amb els nens molt!

Tractant-me amb tots els honors, per exemple m’han portat a patinar sobre gel o a pujar una muntanya on es veuen vistes de tota la ciutat….. Després de tantes aventures passades ja m’anava bé una mica relax!!

O també eterns partits de futbol sobre la seva perfecta gespa o ensenyar-me a cuinar plats típics del país!!

Un episodi molt divertit va ser quan un matí estava dormint i el nen gran em va despertar cridant: “Raimon desperta, desperta, foc , foc!!”. D’un bot vaig sortir de l’habitació i vaig veure força fum a tot arreu. Vam sortir tots fora la casa i vam cridar els bombers que van vindre ràpidament tots preparats: 2 camions, màsqueres, mangueres…. Al final resulta que el fum provenía del microones, on el nen s’havia oblidat de parar-lo mentre s’estava calentant una magdalena per esmorzar! Estava tot avergonyit després! Quin riure!!

Però una de les meves principals feines que hagut de fer ( a part de pintar, netejar vidres…) era la de cada vespre fer de profesor d’espanyol a la Jolie que n’està aprenent ! Qui ho havia de dir, jo ensenyant castellà!! M’he adonat que una cosa és saber parlar-ne i l’altre és ensneyar-ne! Que difícil!! Tanmateix, ja li he advertit que si n’apren molt de mi i un dia va a Espanya li notaran un fort accent català…….

Al cap d’uns dies vaig decidir marxar una nit fora per explorar la propera península de Banks amb la seva pecul·liar població d’Akaora. Aquesta península i els seus turons es van formar a partir de dos grans erupcions volcàniques , dibuixan profundes badíes i ports naturals donant així la forma de roda dentada.

Akaora significa “port llarg” en maorí, i va ser el primer asentament francés del país . Els decendents d’aquests colons encara resideixen aquí. Està a 83 Km de Christchurch , i és una bonica vila que recra l’ambient d’un poble típic francés; fins i tot els noms dels carrers están en aquesta llengüa! Tot i que avegades lo del tema gal resulta una mica forçat és un lloc interessant per vistar i és una bona base per explorar els increíbles paisatges que la rodejen.

Tanmateix el que em portava a Akaora no era la seva cultura francesa sinò per la seva fauna. Les aigües d’Akaroa són l’habitat del dofí més petit i més extrany del món, l’Hector Doplhin, que només habita per aigües novazelandeses. Diferents empreses ofereixen tours per veure’ls o inclús banyar-se amb ells. Però en el meu cas no em podía permetre un altre tour amb barco per veure fauna (ja em vaig permetre el luxe de Kaikoura), així que simplemente vaig llogar un kayak de mar i una carta náutica per 4 hores (35 NZD).

Vaig fer una ruta de 4 llargues hores sense parar passant per algunes coves , esculls amb algues gegants i altíssims penya-segats que em recordava algunes parts de la meva estimada Costa Brava.

Però quan em vaig endissar a aigües més profundes vaig observar com un increíble grup de dofins d’Hector s’apropava a mi!!!

Sorprenentment un grup de 4 o 5 mini dofins se’m van acostar al meu kayak persenguint-me una bona estona!! Quina sensació més bonica sentir com estaba interactuant amb ells!! Aquells moments eren brutals!!!

Em passaven tant a prop que fins i tot vaig tocar-ne un!! No podía evitar de riure de la felicitat que sentía!!!

Un cop acabada aquesta experiencia tant màgica vaig començar una travessia a peu d’unes 5 esgotadores hores ja que volia atravessar una serralada per anar a una platja aillada que es trobava a l’altre banda . De camí , esplèndies vistes de la badia on havia estat fent kayak acompanyat d’un fort vent que donava aires d’aventura….

El problema era que aquest camí passava per terres privades i en teoría no es podía fer aquest trekking sinò era a través d’un grup organitzat. Així que vaig intentar mai ser descobert per ningú. Un cop atravessada la serra de 700 metres d’altura calia baixar altre cop fins a nivel del mar per un sender ben relliscós…

Finalment, bastant cansat vaig arribar a la Flea Bay, una cala aillada dins d’una estreta badia. Segons tenia entès aquesta platja és dels millors racons de Nova Zelanda per observar el petit i estrany pingüi blau!!! Però de moment, l’únic que podía veure era un pobre cormoràn ferit…

Però buscant un lloc per dormir ja que s’estava fent fosc vaig topar-me amb aquest curiós animal, i després amb un altre, i altre… sí!! havia trobat la famosa colònia de pinguins blaus!!!

Aquestes curioses aus marines es passen tot el dia l’aigua i només se’ls pot veure a la terra durant la posta o sortida de sol. Pobres animals són molt espantadisos i a diferencia dels dofins no els hi agradava gaire la meva presència, així que em vaig limitar a fer algunes fotos ja de nit i alterar el menys posible la seva colònia. Realment la caminata havia valgut la pena!!

Distret per la bellesa d’aquests petits pingüins (primera vegada que veia pingüins!) se m’havia fet totalment fosc. Vaig buscar amunt i avall en silènci un lloc adient per plantar la meva tenda. El problema és que tot allò era una finca particular (vaig saltar algunes valles i amagar-me d’algun cotxe que va passar "rollo James Bonn") i la casa dels seus propietaris estava ben aprop. Finalment darrera d’uns arbres vaig establir el meu dissumulat campament i em vaig fer-me el sopar amb aigua de mar contemplant un dels cels més estrellats que havia vist fins ara.

Després de pasar una de les pitjors nits degut a un fort vent que casi se’m emporta el sobre sostre de la tenda , vaig llevar-me a la sortida del sol per tal de desfer campament ràpidament i veure per últim cop els graciosos pingüins.

Sortint de la finca, vaig topar-me de lluny amb el propietari que pasturava el seu remat. Em va cridar de mala manera , però entre el fort vent i seu tancat accent només vaig entendre que marxés “pitant” per la pista forestal. Caminant el més depressa que podía vaig deixar aquella platja al meu darrera mentre m´enfilava altre cop muntanya amunt…

Finalment després de tantes aventures vaig tornar a casa de la Jolie i la seva dolça familia que em van acollir amb un bon sopar preparat per la seva simpàtica àvia. Aquí m’hi passaré uns dies més reposant, abans de fer la meva próxima travessa, aquest cop cap a les muntanyes més altes d’aquest país: el mític Mont Cook!!!

Aquest present article va dedicat al meu amic i mestre Pau, per agrair-li tota la comprensió que sempre m'ha tingut . En Pau és la persona que més he aprés professionalment d'ell. Gràcies Pau!!!