Com tots sabreu Nova Zelanda ha sortit recentment a tots els telenotícies i diaris del món degut a una tragedia provocada per un desastre natural. El passat 22 de Febrer a les 12:51 pm hora local hi va haver un fort terratrèmol de magnitud 6.3 amb epicentre a la ciutat de Christchurch, la segona ciutat més poblada del país. Ha significat la destrossa de molts edificis antics de la ciutat com la seva catedral , vivèndes pel terra, i el que és pitjor, més de 148 morts i encara més de 200 desapareguts. Ha estat doncs, el pitjor episodi s’aquest jove país , i el seu actual president ha declarat l’estat d’emergència per primera vegada a la seva història...
Aquestes fotografíes que semblen de pel·lícula corresponen a 2 amics meus, l’Henar i l’Steve amb qui havia compratit algún trekking junts, que es trobàven al centre de la ciutat i van poder escapar del desastre sense cap dany personal i fer aquest valuós reportatge fotogràfic. Per sort, jo ja havia deixat la ciutat tant sols feia 2 dies abans del terratrèmol, així que tampoc cap problema. Però a Christchurch hi havia passat les 2 últimes setmanes, tant a casa de la Jolie a les afores com a casa de l’Anna al centre ciutat i havia caminat i disfrutat de la ciutat al màxim (veure article “Terratrèmols, profe d’espanyol, dofins i pingüins”). Afortunadament , a cap dels meus amics i coneguts no els hi ha passat res, tot i uns primers moments de caos i dubtes…
Sovint aquestes tragèdies passen a llocs subdesenvolupats i allunyats de les nostres vides. Però a mi aquest cop m’ha tocat viure-ho d’aprop, al món occidental, i arreu es pot observar el pessismisme i l’horror de tots els habitants de Nova Zelanda. Una ferida que costarà molt de tancar..
Per posar un exemple, l’última nit pasada a Christchurch ( nomès 48 hores abans del terratrèmol!) la vaig pasar amb la Jolie i els seus amics per celebrar el seu aniversari a un cèntric restaurant de cuina española. L’amo, que era basc i del barça, em va tractar molt bé al saber que era català i em va ensenyar la cuina i tot . El resultat després del terratrèmol és l’edifici destrossat (fotos següents…) i ell sortint a les notícies plorant perquè havia perdut un familar i el seu negoci! Fins i tot puc veure les taules on havíem estat asseguts!! Això em posa la pell de gallina !!!
Per sort, aquest malson em va agafar a la costa Oest de Nova Zelanda. Tot i que també vaig notar unes tremolors mai em podía imaginar l’abast del terratrèmol i només al informar-me de la catástrofe vaig enviar de seguida un missatge a la meva mare perquè no es preocupès. Vaig deixar els bons moments passats a Christchurch i a casa de la Jolie i la seva família atravessant els Alps novazelandesos, a través d’uns dels pocs passos per poder creuar aquesta gran serralada per carretera, a través del conegut Arthur’s pass on hi ha el poblet novazelandés a més alçada del país.
En aquest port de muntanya vaig poder observar un Kea, el lloro de les muntanyes, un dels ocells que més ganes tenia de veure en aquestes illes . En aquest cas és un lloro que habita a zones alpines i se’l pot veure fins i tot a molts glaciars!! Curiosament és un lloro molt “pillo” i es passa el dia intentant robar alguna cosa als turistes i cotxes!!
Després d’atravessar aquestes muntanyes fent autostop, vaig arribar a Greymouth, la ciutat més gran de la costa Oest. Una població aborrida i sense cap interés, i només una simple parada per la majoria de viatgers pel seu camí. Allà mateix, em vaig trobar amb l’Steven, amic de Couch Surfing que em va allotjar una nit. També vaig conèixer un altre “couchsurfer” de USA, un noi molt interessant amb qui vam compartir molt bones converses.
L’Steven és un home que viu sol a la seva vella casa i ha anat canviat de feina ultimament fins afincar-se aquí. És d’aquelles persones de caire seriós i molt tímid al principi, però que poc a poc li vaig anar veient un bon cor. Ens va cuinar uns músclos frescos i arrebosats boníssims!!
A l’endemà vaig visitar una de les meravelles naturals més conegudes de tot el país, parada obligatòria per tots els autobusos carregats de turístes, els Pancake Rocks i els seus bufadors.
Gràcies al procés de formació de capes i erosió de la pedra, aquí s’han creat el que sembla un munt de “crêpes” juntes oferint les formes més surrealistes. Amb un dia de fort vent i la marea adecuada, el mar invaeïx les coves interiors i rugeix a través dels forats que amaguen aquestes roques. Maluardamanet per mi avui no era el dia per veure aquest espectacle…. Tanmateix el lloc continuava sent innversemblant!!
Fins i tot podía diferenciar formes conegudes: el perfil d’una cara, un drac, un cap….
La Costa Oest de la illa Sud (Westland) és única i diferent. Amb menys de l’1% de la població del país distribuida en gairebé al 9% del seu territorio , els seus habitants es diu que s’han adaptat a les difícils condicions meterològiques de la zona fins convertir-se amb una raça dura i independent. La Costa Oest sofreix uns 5000 mm de precipitació anual, ja que les fortes corrents i tempestes provocades pel mar de Tasmània xoquen contra els altíssims i propers Alps novazelandesos deixant caure sovint una forta pluja que pot durar dies. Per tant, tot això modifica i condiciona el paisatge.
Però les estrelles de la salvatge Costa Oest són sense cap mena de dubte els glaciars de Franz Josef i el Fox, només separats per 30 km, ja que en cap lloc del planeta en aquesta latitud hi ha glaciars tant a prop de l’oceà! Aquestes següents fotos corresponen al Franz Josef potser visualment més impressionant que el Fox.
Explorat per primera vegada al 1865 per l’austríac Julius Haast li va donar nom al emperador d’Àustria. Tot i que realment són imponents , personalment havia vist altres glaciars potser més impressionants com als Alps. Ara bé, la gràcia d’aquests glaciars i a diferència dels europeus , és que aquests avançen uns 70cm diaris després d’un procés cíclic de retrocediment i avançament!! Quelcom molt poc comú al món actual!! Les següents són del Fox Glacier que permet arribar-s’hi més aprop.
I l’entorn que envoltava amb la boira i l’oceà de lluny donava uns aires facinants!!
La meva idea inicial era haver acampat davant del glaciar a un lloc on podes contemplar amb seguretat la seva majestuositat. Però els meus dies a la costa Oest ha coincidit amb una forta borrasca instal·lada per aquesta regió i per tant la tímida pluja no deixava treva. A més , alguns cartells advertien del perill de quedar-se per allà, així que vaig fer ús de seny i vaig buscar un altre lloc per passar la nit…
Per posar un exemple, l’última nit pasada a Christchurch ( nomès 48 hores abans del terratrèmol!) la vaig pasar amb la Jolie i els seus amics per celebrar el seu aniversari a un cèntric restaurant de cuina española. L’amo, que era basc i del barça, em va tractar molt bé al saber que era català i em va ensenyar la cuina i tot . El resultat després del terratrèmol és l’edifici destrossat (fotos següents…) i ell sortint a les notícies plorant perquè havia perdut un familar i el seu negoci! Fins i tot puc veure les taules on havíem estat asseguts!! Això em posa la pell de gallina !!!
Per sort, aquest malson em va agafar a la costa Oest de Nova Zelanda. Tot i que també vaig notar unes tremolors mai em podía imaginar l’abast del terratrèmol i només al informar-me de la catástrofe vaig enviar de seguida un missatge a la meva mare perquè no es preocupès. Vaig deixar els bons moments passats a Christchurch i a casa de la Jolie i la seva família atravessant els Alps novazelandesos, a través d’uns dels pocs passos per poder creuar aquesta gran serralada per carretera, a través del conegut Arthur’s pass on hi ha el poblet novazelandés a més alçada del país.
En aquest port de muntanya vaig poder observar un Kea, el lloro de les muntanyes, un dels ocells que més ganes tenia de veure en aquestes illes . En aquest cas és un lloro que habita a zones alpines i se’l pot veure fins i tot a molts glaciars!! Curiosament és un lloro molt “pillo” i es passa el dia intentant robar alguna cosa als turistes i cotxes!!
Després d’atravessar aquestes muntanyes fent autostop, vaig arribar a Greymouth, la ciutat més gran de la costa Oest. Una població aborrida i sense cap interés, i només una simple parada per la majoria de viatgers pel seu camí. Allà mateix, em vaig trobar amb l’Steven, amic de Couch Surfing que em va allotjar una nit. També vaig conèixer un altre “couchsurfer” de USA, un noi molt interessant amb qui vam compartir molt bones converses.
L’Steven és un home que viu sol a la seva vella casa i ha anat canviat de feina ultimament fins afincar-se aquí. És d’aquelles persones de caire seriós i molt tímid al principi, però que poc a poc li vaig anar veient un bon cor. Ens va cuinar uns músclos frescos i arrebosats boníssims!!
A l’endemà vaig visitar una de les meravelles naturals més conegudes de tot el país, parada obligatòria per tots els autobusos carregats de turístes, els Pancake Rocks i els seus bufadors.
Gràcies al procés de formació de capes i erosió de la pedra, aquí s’han creat el que sembla un munt de “crêpes” juntes oferint les formes més surrealistes. Amb un dia de fort vent i la marea adecuada, el mar invaeïx les coves interiors i rugeix a través dels forats que amaguen aquestes roques. Maluardamanet per mi avui no era el dia per veure aquest espectacle…. Tanmateix el lloc continuava sent innversemblant!!
Fins i tot podía diferenciar formes conegudes: el perfil d’una cara, un drac, un cap….
La Costa Oest de la illa Sud (Westland) és única i diferent. Amb menys de l’1% de la població del país distribuida en gairebé al 9% del seu territorio , els seus habitants es diu que s’han adaptat a les difícils condicions meterològiques de la zona fins convertir-se amb una raça dura i independent. La Costa Oest sofreix uns 5000 mm de precipitació anual, ja que les fortes corrents i tempestes provocades pel mar de Tasmània xoquen contra els altíssims i propers Alps novazelandesos deixant caure sovint una forta pluja que pot durar dies. Per tant, tot això modifica i condiciona el paisatge.
Però les estrelles de la salvatge Costa Oest són sense cap mena de dubte els glaciars de Franz Josef i el Fox, només separats per 30 km, ja que en cap lloc del planeta en aquesta latitud hi ha glaciars tant a prop de l’oceà! Aquestes següents fotos corresponen al Franz Josef potser visualment més impressionant que el Fox.
Explorat per primera vegada al 1865 per l’austríac Julius Haast li va donar nom al emperador d’Àustria. Tot i que realment són imponents , personalment havia vist altres glaciars potser més impressionants com als Alps. Ara bé, la gràcia d’aquests glaciars i a diferència dels europeus , és que aquests avançen uns 70cm diaris després d’un procés cíclic de retrocediment i avançament!! Quelcom molt poc comú al món actual!! Les següents són del Fox Glacier que permet arribar-s’hi més aprop.
I l’entorn que envoltava amb la boira i l’oceà de lluny donava uns aires facinants!!
La meva idea inicial era haver acampat davant del glaciar a un lloc on podes contemplar amb seguretat la seva majestuositat. Però els meus dies a la costa Oest ha coincidit amb una forta borrasca instal·lada per aquesta regió i per tant la tímida pluja no deixava treva. A més , alguns cartells advertien del perill de quedar-se per allà, així que vaig fer ús de seny i vaig buscar un altre lloc per passar la nit…
Finalment vaig prendre la desició de passar la nit als WC del pàrking d’un dels glaciars!! Alemenys em refugiava de la pluja i no pagava pels disparats preus dels allotjaments de la zona. Com podeu veure no tinc gaires problemes per dormir a qualsevol lloc!!
Tant els pobles de Franz Josef com el del Fox són complexos turístics completament dissenyats pels turístes, artificials i preus desorbitats. Això sí, les muntanyes de fons…
Un passeig molt interessant per fer aprop del poble del Fox Glacier, és la del llac Matheson, que amb un dia clar es poden veure les muntanyes del mt. Cook i el mt. Tasman reflexats sobre l’aigua del llac. Una de les postal més vengudes del país… Tota la bona sort que havia tingut quan havia estat al mt Cook feia uns dies, no la podía tenir ara viatjant per la costa Oest. Hi hauré de tornar algún dia!!
La última nit per la Costa Oest, la vaig passar a casa d’en Julian, amic kiwi de Couch Surfing. En Julian és un amant de la naturalesa i l’alpinisme i treballa pel departament de conservació del medi natural (DOC). Va ser una fugaç nit a casa seva però ens vam entendre molt bé. Vam compartir un bon sopar i una botella de vi blanc mentre m’explicava aspectes molt interessants relacionats amb els glacirars i la geología i vida salvatge de Nova Zelanda. Guardo bon record d’aquella nit…
Finalment vaig posar camí cap al Sud, saltant d’un cotxe a un altre i deixant endarrera el mal temps. Vaig arribar a Queenstown, la capital de l’aventura de tot Nova Zelanda, on pròximament em trobaria amb un amic català per fer un nou trekking. Mentre l’esperava vaig passar la nit a un dels molts hostals de la ciutat , l’Alpine Lodge (27 NZD) amb wifi gratis i habitacions netes rollo apartament. Allà és on vaig adonar-me que les coses no anaven bé a Christchurch ja que tota la ciutat estaba pendent de les televisions….
Per cert, els lavabos a Nova Zelanda tenen molt poca intimitat!! No creieu??
Aquest present article va dedicat a totes les victimes del terratrèmol. Moltes d’ells eren turistes i motxilers que es trobaven per la zona… Fins la propera.
Tant els pobles de Franz Josef com el del Fox són complexos turístics completament dissenyats pels turístes, artificials i preus desorbitats. Això sí, les muntanyes de fons…
Un passeig molt interessant per fer aprop del poble del Fox Glacier, és la del llac Matheson, que amb un dia clar es poden veure les muntanyes del mt. Cook i el mt. Tasman reflexats sobre l’aigua del llac. Una de les postal més vengudes del país… Tota la bona sort que havia tingut quan havia estat al mt Cook feia uns dies, no la podía tenir ara viatjant per la costa Oest. Hi hauré de tornar algún dia!!
La última nit per la Costa Oest, la vaig passar a casa d’en Julian, amic kiwi de Couch Surfing. En Julian és un amant de la naturalesa i l’alpinisme i treballa pel departament de conservació del medi natural (DOC). Va ser una fugaç nit a casa seva però ens vam entendre molt bé. Vam compartir un bon sopar i una botella de vi blanc mentre m’explicava aspectes molt interessants relacionats amb els glacirars i la geología i vida salvatge de Nova Zelanda. Guardo bon record d’aquella nit…
Finalment vaig posar camí cap al Sud, saltant d’un cotxe a un altre i deixant endarrera el mal temps. Vaig arribar a Queenstown, la capital de l’aventura de tot Nova Zelanda, on pròximament em trobaria amb un amic català per fer un nou trekking. Mentre l’esperava vaig passar la nit a un dels molts hostals de la ciutat , l’Alpine Lodge (27 NZD) amb wifi gratis i habitacions netes rollo apartament. Allà és on vaig adonar-me que les coses no anaven bé a Christchurch ja que tota la ciutat estaba pendent de les televisions….
Per cert, els lavabos a Nova Zelanda tenen molt poca intimitat!! No creieu??
Aquest present article va dedicat a totes les victimes del terratrèmol. Moltes d’ells eren turistes i motxilers que es trobaven per la zona… Fins la propera.
