Després dels assolejats i estiuencs dies per les platges de l'Abel Tasman National Park, vaig aventurar-me a passar uns dies per la muntanya tot sol. De camí però , vaig explorar la inhòpista , desprotegida i atípica zona del Farewell Spit, una gran zona humida de gran importància ornitológica que a l'estiu acull grans aus migratòries de la tundra àrtica....
Ja que aquesta llarga marisma és una zona protegida i només es pot visitar a través d'un circuit guiat, em vaig desviar cap la remota i desolada Wharariki Beach, una primera introducció a l'agreste costa Oest de Nova Zelanda. Aquesta platja ofereix grans dunes de sorra i imponents illots rocosos a prop de la vora, i justifica que realment aquest país ofereix uns dels paisatges més contrastats del planeta!
Per tot arreu es veien grans illots amb esplèndits arcs i forats, que si no fòs per les fortes corrents que amaga aquest mar seria un destí ideal per recorre'l amb kayak. O si algú m'hi hagués acompanyat i haguèssim aconseguit dos kayaks m'hi haguès aventurat igualment sense cap dubte!
La roca tenia una textura i composició pecul·liar, al tractar-se d'una roca totalment conglomerada.
I més arcs naturals per aquí i per allà...
No molt lluny d'allà, hi havia una zona de mareas mortes on s'hi agrupaven desenes d'extranys però elegants cisnes negres...
Em va agradar tant aquell lloc que vaig improvitzar un campament damunt la sorra, a una zona molt apartada dels nuclis urbanitzats i de difícil accés. Vaig plantar la meva petita tenda, vaig fer un foc amb la molta fusta apilada al llarg de la platja i simplement vaig deixar passar les hores volar mentre contemplava la posta de sol i pensava amb les meves coses. Ningú sabia que estava per allà, em sentia aillat i descomunicat però aquella sensació m'encantava!
A l'endemà vaig començar el meu trekking de 4 dies per la llarga Heaphy Track. Aquesta caminata és la més llarga de les 9 famoses Great Walks de Nova Zelanda ( amb aquesta ja en porto 5!) inclosa gairebé totalment dins del parc natural de Kahurangi, el segon parc més gran del país.La gràcia d'aquesta caminata és que comença la part est i acaba a la salvatge costa oest. El problema és que segurament aquesta és la menys coneguda de totes, almenys la que més poca informació disposava i no coneixia ningú personalment que l'hagués fet. Així que els seus 82 Km anàven a ser un mistèri....
La primera etapa constava d'una llarga pujada constant, amb l'afegit que recentment hi havien hagut unes grans plujes torrencials així que moltes parts estaven destrossades per ellavissades o tot el camí era un autèntic fangar que em van deixar les sabates ben "maques"....
O també enormes libèl·lules que semblaven helicopters.....
Cada nit l'he passat a llocs diferents. La primera va ser al refugi Perry Saddle a uns 1000 metres d'altura. No molt lluny d'allà hi havia una curiosa columna plena de sabates i botes velles penjades de qualsevol manera, i fins i tot uns patins en línia. Com havia arribat tot allò allà?
La segona nit la vaig passar acampant a la zona d'acampada de la James Mackay Hut on em va ploure tota la nit! Sort que la tenda que tinc és força bona i no em vaig mullar gaire, realment una de les millors adquisicions que he fet últimament!!
I la última nit després de baixar de les muntanyes la bonica Heaphy Hut, un històric refugi davant del mar de Tasmània.
Comentar que al voltant dels refugis era freqüent veure algun Weka, un ocell aparentment similar als kiwis però aquest molt més sociable i diurn. De fet, massa sociable ja que no tenen problemes a obrir-te una bossa de plàstic plena de menjar i robar-te mig formatge tal com em va passar a mi!!
També he hagut de passar per diversos ponts penjants a alçada, que amb el vent deu ni do com es balancejàven....
Però la última etapa ha estat la més espectacular, ja que el monòtom bos de muntanya s'ha transformat en una selva tropical plenes de les famoses palmeres Nikaw...
I és que ja havia arribat a la salvatge i agreste costa oest, on el brau mar de Tasmània i l'afilada cordillera dels Alps Novazelandesos es troben oferint un paisatge ben potent. Però en aquest racó de la costa oest, el clima és generalment templat on hi sorgeixen aquestes boscos de palmeres i altres plantes subtropicals.
Realment caminar per aquests camins entre palmeres i platges desolades m'ofereien uns dels paisatges més imponents dels que he vist per Nova Zelanda , amb una bellesa ben singular.
En alguns tramps quan la marea està alta i hi han els freqüents forts temporals creuar aquest indret esdevé gairebé impossible i diferents senyalitzacions advertien del perill. Per sort, la meva travessa coincidia amb una treva de la mare naturalesa...
També vaig explorar unes coves que es composa d'una àmple xarxa de túnels amb fòssils pel sostre. Sort que el camí per dins la cova estava ben indicat, perquè sinò no m'hi posaria tot sol per aquell laberint!!
I és que el parc natural de Kahurangi conté el major sistema de coves de tot l'hemisferi sud!! Per tant, no és d'extranyar que centenars d'experts de la espeleòlogia descobreixin noves cavitats cada any....
Un dels arcs més famosos és l'Opapara Arch, un arc natural de 200 metres de longitud i 37 metres d'altura sobre el riu! Impressionant aquell lloc!!
Després de tantes aventures explorant llocs tant remots, vaig fer una nit a un alberg de la zona. A l'endemà el dia s'havia transformat i no va parar de ploure durant tot el dia, acompanyat de fortes ratxes de vent. Vaig intentar fer autostop per sortir d'aquella zona i retornar al meu punt d'orígen on havia començat el trèkking. Però el mal temps anava en augment, de tal manera que em vaig quedar completament xop i mort de fred esperant que algú pares per recollir-me però ningú ho feia. Vaig esperar estòicament com vaig poder durant hores sota la pluja pero no hi havia manera. No tinc fotos d'aquelles moments ja que ni estava d'humor per fotografiar ni podia treure la càmera amb aquelles galletades d'aigua. Va ser una de les situacions més desesperants del meu viatge fins ara, creieu-me que sí. Miraculosament un microbus de línia va parar i em va recollir! Això sí hem va fer pagar caríssima tarifa (40 NZD) per portar-me al meu destí, a més de tres hores de camí... almenys havia sortit d'aquell infern!
Aquest autobús signficava el primer transport públic que agafava en les dos últims mesos i mig que estic viatjant per Nova Zelanda, a part d'un parell de ferrys. Estava clar però , que amb casos tant extrems com aquell valia la pena pagar per un autobús! Després em vaig trobar amb la Jane, amiga de Couch Surfing que va accpetar allotjar-me per dos nits consecutives després del trèkking per recuperar-me.
La Jane és una dona d'orígen anglès que viu amb la seva parella lesbiana a la tranquila població de Motueka, a prop de l'Abel Tasman National Park. La Jane és una dona valenta, autosuficient i destaca per un agradable somriue al seu rostre que sempre m'ha donat bones vibracions. També té un petit bed&breakfast cuidat al mínim detall rodejat d'un entorn rural i amistós.
Curiosament , aquest cop no m'he allotjat a cap sofà o llit sinò dins d'una mítica i còmoda furgoneta Wolkswagen de les anitigües que tot jove ha somiat tenir-ne una algun cop. M'ha agradat tant que m'he enamorat i li he perguntat per quan me la podria vendre, però mha contestat que mai se la vendrà... llàstima!!! hauré de seguir fent "dit".....
Últimament m'he adonat que tot el que m'està passant al llarg d'aquests últims mesos de viatge, ja siguin experiències positives o negatives, m'estant donant moltes lliçons de vida . De moment, malgrat els més de 80 dies de viatge i que no sempre és fàcil portar aquesta vida de nòmada al damunt, encara em sento fort mentalment, àgil físicament i lliure espiritualment, així que ENDAVANT amb el meu camí!!
La roca tenia una textura i composició pecul·liar, al tractar-se d'una roca totalment conglomerada.
I més arcs naturals per aquí i per allà...
No molt lluny d'allà, hi havia una zona de mareas mortes on s'hi agrupaven desenes d'extranys però elegants cisnes negres...
Em va agradar tant aquell lloc que vaig improvitzar un campament damunt la sorra, a una zona molt apartada dels nuclis urbanitzats i de difícil accés. Vaig plantar la meva petita tenda, vaig fer un foc amb la molta fusta apilada al llarg de la platja i simplement vaig deixar passar les hores volar mentre contemplava la posta de sol i pensava amb les meves coses. Ningú sabia que estava per allà, em sentia aillat i descomunicat però aquella sensació m'encantava!
A l'endemà vaig començar el meu trekking de 4 dies per la llarga Heaphy Track. Aquesta caminata és la més llarga de les 9 famoses Great Walks de Nova Zelanda ( amb aquesta ja en porto 5!) inclosa gairebé totalment dins del parc natural de Kahurangi, el segon parc més gran del país.La gràcia d'aquesta caminata és que comença la part est i acaba a la salvatge costa oest. El problema és que segurament aquesta és la menys coneguda de totes, almenys la que més poca informació disposava i no coneixia ningú personalment que l'hagués fet. Així que els seus 82 Km anàven a ser un mistèri....
La primera etapa constava d'una llarga pujada constant, amb l'afegit que recentment hi havien hagut unes grans plujes torrencials així que moltes parts estaven destrossades per ellavissades o tot el camí era un autèntic fangar que em van deixar les sabates ben "maques"....
Els dos primers dies potser han estat els més monòtons perquè bàsicament s'observava el mateix tipus de bosc o es passava per un llarg altiplà de muntanya. Però ben aviat aquest paisatge canviaria....
Però sorprenentment em vaig topar amb fauna autòctona com per exemple els gegants Wetas, un dels insectes més grans del món. Per fer-vos una idea gairebé ocupava tant com una xocolatina Mars!!!!
O també enormes libèl·lules que semblaven helicopters.....
Cada nit l'he passat a llocs diferents. La primera va ser al refugi Perry Saddle a uns 1000 metres d'altura. No molt lluny d'allà hi havia una curiosa columna plena de sabates i botes velles penjades de qualsevol manera, i fins i tot uns patins en línia. Com havia arribat tot allò allà?
La segona nit la vaig passar acampant a la zona d'acampada de la James Mackay Hut on em va ploure tota la nit! Sort que la tenda que tinc és força bona i no em vaig mullar gaire, realment una de les millors adquisicions que he fet últimament!!
I la última nit després de baixar de les muntanyes la bonica Heaphy Hut, un històric refugi davant del mar de Tasmània.
Comentar que al voltant dels refugis era freqüent veure algun Weka, un ocell aparentment similar als kiwis però aquest molt més sociable i diurn. De fet, massa sociable ja que no tenen problemes a obrir-te una bossa de plàstic plena de menjar i robar-te mig formatge tal com em va passar a mi!!
També he hagut de passar per diversos ponts penjants a alçada, que amb el vent deu ni do com es balancejàven....
Però la última etapa ha estat la més espectacular, ja que el monòtom bos de muntanya s'ha transformat en una selva tropical plenes de les famoses palmeres Nikaw...
I és que ja havia arribat a la salvatge i agreste costa oest, on el brau mar de Tasmània i l'afilada cordillera dels Alps Novazelandesos es troben oferint un paisatge ben potent. Però en aquest racó de la costa oest, el clima és generalment templat on hi sorgeixen aquestes boscos de palmeres i altres plantes subtropicals.
Realment caminar per aquests camins entre palmeres i platges desolades m'ofereien uns dels paisatges més imponents dels que he vist per Nova Zelanda , amb una bellesa ben singular.
En alguns tramps quan la marea està alta i hi han els freqüents forts temporals creuar aquest indret esdevé gairebé impossible i diferents senyalitzacions advertien del perill. Per sort, la meva travessa coincidia amb una treva de la mare naturalesa...
El trekking acabava al nord de la solitària població de Karamea, i gairebé vaig enllaçar amb un altre sender que portava a la vall del Opapara on es veuen diversos arcs naturals i extraordinàries cavitats. El camí passava per un paisatge kàrstic cobert d'un bosc primitiu cargat de molsa il·luminat per un llum que es filtrava per la densa bòbeda forestal.
Una altre petita meravella natural que es trobava per allà era la Mirror Tarn, una fantàstica llacuna de muntanya arbolitzada plena de reflexes com un autèntic miralll...
I per si l'encant no fos prou, sempre el bonic cant dels ocells de fons....
També vaig explorar unes coves que es composa d'una àmple xarxa de túnels amb fòssils pel sostre. Sort que el camí per dins la cova estava ben indicat, perquè sinò no m'hi posaria tot sol per aquell laberint!!
I és que el parc natural de Kahurangi conté el major sistema de coves de tot l'hemisferi sud!! Per tant, no és d'extranyar que centenars d'experts de la espeleòlogia descobreixin noves cavitats cada any....
Un dels arcs més famosos és l'Opapara Arch, un arc natural de 200 metres de longitud i 37 metres d'altura sobre el riu! Impressionant aquell lloc!!
Després de tantes aventures explorant llocs tant remots, vaig fer una nit a un alberg de la zona. A l'endemà el dia s'havia transformat i no va parar de ploure durant tot el dia, acompanyat de fortes ratxes de vent. Vaig intentar fer autostop per sortir d'aquella zona i retornar al meu punt d'orígen on havia començat el trèkking. Però el mal temps anava en augment, de tal manera que em vaig quedar completament xop i mort de fred esperant que algú pares per recollir-me però ningú ho feia. Vaig esperar estòicament com vaig poder durant hores sota la pluja pero no hi havia manera. No tinc fotos d'aquelles moments ja que ni estava d'humor per fotografiar ni podia treure la càmera amb aquelles galletades d'aigua. Va ser una de les situacions més desesperants del meu viatge fins ara, creieu-me que sí. Miraculosament un microbus de línia va parar i em va recollir! Això sí hem va fer pagar caríssima tarifa (40 NZD) per portar-me al meu destí, a més de tres hores de camí... almenys havia sortit d'aquell infern!
Aquest autobús signficava el primer transport públic que agafava en les dos últims mesos i mig que estic viatjant per Nova Zelanda, a part d'un parell de ferrys. Estava clar però , que amb casos tant extrems com aquell valia la pena pagar per un autobús! Després em vaig trobar amb la Jane, amiga de Couch Surfing que va accpetar allotjar-me per dos nits consecutives després del trèkking per recuperar-me.
La Jane és una dona d'orígen anglès que viu amb la seva parella lesbiana a la tranquila població de Motueka, a prop de l'Abel Tasman National Park. La Jane és una dona valenta, autosuficient i destaca per un agradable somriue al seu rostre que sempre m'ha donat bones vibracions. També té un petit bed&breakfast cuidat al mínim detall rodejat d'un entorn rural i amistós.
Curiosament , aquest cop no m'he allotjat a cap sofà o llit sinò dins d'una mítica i còmoda furgoneta Wolkswagen de les anitigües que tot jove ha somiat tenir-ne una algun cop. M'ha agradat tant que m'he enamorat i li he perguntat per quan me la podria vendre, però mha contestat que mai se la vendrà... llàstima!!! hauré de seguir fent "dit".....
Últimament m'he adonat que tot el que m'està passant al llarg d'aquests últims mesos de viatge, ja siguin experiències positives o negatives, m'estant donant moltes lliçons de vida . De moment, malgrat els més de 80 dies de viatge i que no sempre és fàcil portar aquesta vida de nòmada al damunt, encara em sento fort mentalment, àgil físicament i lliure espiritualment, així que ENDAVANT amb el meu camí!!
Molt enrriquidores totes les experiències que tens. Els llocs semblen irreals de tan bonics que són.
ResponEliminaPer casa nostra fa la tira de dies que no plou, ni neva. Ara ens està fent una tramuntana freda de collons. Ànims que llegir-te és com compartir el viatge. Gràcies!!!
Eduard