Ja porto més de 5 mesos per Nova Zelanda. Sovint estic coneixent altres persones que estant fent viatges de volta al món i porten més o menys el mateix temps que jo però rondant per diferents continets, i llavors em pregunten "i no t’aburreixes només de visitar Nova Zelanda?" i jo els hi responc "Aburrir-me a Nova Zelanda? ei, perquè no et vens a Fiorland per exemple?" . Fiorland és la regió de l’illa Sud que estic visitant ara.
Fiorland (terra de fiords) constitueix la zona de naturalesa més agreste d’aquest país, una regió enorme (2,6 millons de Ha) però incomunicada, muntanyosa , coberta de vegetació i seccionada per diferents estrets (fiords) que s’adentren de forma considerable terra endins des del mar de Tasmània. Fiorland és una terra única i remota, però això forma part de la Zona Patrimoni Mundial del Sur-Est de Nova Zelanda (Te Wahipounamu). La zona té esplèndits trekkings, però la més famosa mundialment és la Milford Track, una caminata de 53,3 Km que atravessa profundes valls glaciars i grans ports de muntanya per finlaitzar-se a l’espectacular fiord de Milford.
Així vaig haver d’atravessar una llarga distància per arribar aquí fent autostop, des de la costa Est fins la d’Oest, on deixava els bons moments passats pels Catlins i Dunedin . Cal dir que per aquesta zona Sud de Nova Zelanda la gent és extraordinàriament amable i simpática, tal com ja m’havien explicat abans. Mai tinc temps de descriure-us la interessant gent que vaig coneixent movent-me fent autostop, ja que m’ocuparia tot un article, però creieu-me que tinc bones històries per explicar. Uns exemples són quan em van agafar uns obrers amb una furgoneta “pick-up” o quan em va recollir un pastor amb el seu tractor!!!
Vaig arribar a Te Anau, principal “ciutat” de la regió que em serviría de base pels meus pròxims trèkkings. 
És facinant pensar com els primers exploradors europeus fa poc més de 200 anys van descubrir aquesta zona remota però de tanta gran bellesa, sense mapes, camins ni carreteres; només amb l’esforç del dia a dia i l’inquietud per seguir explorant. Quintin Mackinon (1851- 1892) és un d’ells ( ni ha molts més..) tal com recorda una escultura, ja que va ser el primer occidental en passar des del Llac de Te Anau fins l’idil·lic fiord de Milford, el trekking que anys després s’ha considerat com un dels millors del món.
A Te Anau mateix, em vaig trobar amb els meus pròxims amics, aquest cop no de Couch Surfing, sinò un contacte que em van passar, en Jim i la Hilly d’Stewart Island. La Chrissie i en Phil, són una jove parella que treballen en el món de la natura i han acceptat de bon grat allotjar-me un parell de nits. Un exemple més de la gran hospitalitat de la gent d’aquest país. Ah! I el seu divertit bebé de 4 mesos que és el centre de la seva vida i atenció. Sempre els hi fèia la broma que havia viscut més temps jo a Nova Zelanda que ell , que era novazelandés!!
La veritat és que aquest viatge que m’estic fent el recordaré entre d’altres coses per la gran quantitat de gent local que he pogut conèixer de ben aprop, ja que com veieu, gairebé no gasto amb albergs o hostals. La Chrissie i en Phil tenen el típic carácter “kiwi”: gent educada, relaxada, somrient i amb el seu volcavulari ben pecul·liar: Sweet as, awesome, hey!....
Comentar que l’habitació que m’han donat simplement m’ha encantat, a veure si sabeu el perquè….
He passat 2 tranquils dies per aquí on m’he equipat pel meu pròxim trekking. He pogut visitar un centre d’aus on cuiden ocells autòctons amb alguna mancança. Per exemple, vaig visitar els sorprenents i únics al món Takahe, una au no voladora en seriós perill d’exctinció.
Dit i fet, vaig començar la Milford Track un 29 de Març, una data que la tenia en ment fa molt de temps (des del desembre concretament), ja que aquest trekking s’ha de reservar amb molts mesos d’antel·lació, degut a la gran afluencia de gent de tot el món que vol venir a fer-lo. Així, vaig agafar un petit ferry juntament amb altres 30 perones que ens portaría a l’inici del trekking .
Estava clar que aquest trekking no destacaría per la seva sol·litud ,ja que realment cada dia hi han 30 persones de tot el món disposades a començar-lo. Això sí, els paisatges que ens brinadava des del ferry através del llac justificàven aquesta allau de gent, i només era un petitíssim tast…
Un fet curiós és que a tothom ens han fet netejar les sabates en unes palanganes per tal de desinfectar-les i no alterar l’eocsistema d’aquest paradís..
Aquest trekking és en general molt fácil si el comparo amb els que fet anteriorment, però la bellesa que observava al llarg del camí m’intuïen quelcom diferent als altres…
Unes fàcils 2 hores et portàven al primer refugi, la Clinton Hut. Reserver aquest trekking costa molt de temps d’antel·lació i pagar molts diners. A mi em va costar uns 200 NZD per 4 dies de trekking (ferrys, refugis…) però pot arribar a ser més si es reserva l’autobús d’anada i tornada. Realment és molt car i s’aprofitent que és una de les highlights de Nova Zelanda. Almenys els refugis estaven ben equipats i els seus cuidadors oferien interessants explicacions de natura durant la tarda i nit.
A l’endemà el dia continuava excepcionalment blau i clar, quelcom que costa de disfrutar en aquest parc. Fiorland té una mitja de precipitació de més de 6000 mm. De cada 10 dies , 6 plou. Jo de moment era un afortunat.
I per fi vaig trobar-me amb un animal que perseguía i és molt difícil del veure. És el Blue duck, un ànec que tot i que sembla un ànec més, és una de les aus més rares del món , ja que habita en rius d’alta muntanya on hi hagi forts ràpids. Només es troba a Nova Zelanda . És tant estrany de veure’l que quan els hi vaig ensenyar als guardes del Parc , es van interesar molt amb les meves fotografíes i me’l van fer indicar a un mapa i tot!!
El següent refugi era a la Mintaro Hut, un refugi que es trobava als peus del Mackinnon Pass, un port de muntanya que és el punt a més altura de tot el trekking, a 1100 metres. Com que les previsions meterològiques no eren molt bones per l’endemà, vaig deicidir arribar-m’hi aquella tarda sense motxilla per disfrutar de les vistes. Fantàstiques!!!
A la tercera etapa efectivament el temps havia canviat: fred, pluja i previsió de neu per la tarda sobre els 1000 metres!! Igualment, va ser molt bonic tornar a passar aquest port ara amb mal temps ja que l’aspecte era molt més salvatge i desafiant.
De fet, que plovés en aquella etapa era el millor que em podía passar, ja que tal com havia sentit quan plou al Milford Track es produeixen desenes de magnifiques cascades arreu oferint un espectacle únic i de bellesa admirable!!
Però la cascada més famosa és l’anomenada Shutherland Falls (630 metres) , la segona cascada més alta de tot l’hemisferi Sud i les cuartes de tot el món!!! Les fotografíes que vaig fer no fan justícia a la seva grandiositat, ja que entre la pluja i l’aigua que expolsava la base de la llarga cascada no podía captar imatges de qualitat….
I aquí amb unes bones amigues que vaig fer d’Alaska i d’Holanda amb qui vaig compartir diversos moments del trekking plegats!!
Finalment després de 6 hores de camí, arribàvem a la Dumpling Hut xops i molls. Tothom va escampar les seves robes per tot arreu, a dins i fora del refugi per tal de aixugar-les per l’endemà. L’impresionant espectacle de cascades per les parets de les muntanyes continuava a fora…
L’últim i quart dia de trekking, la natura ens ha regalat un altre fabulós i clar dia per disfrutar. Les primeres llums del dia es flitraven per la densa vegetació, mentre unes misterioses boires s’escampaven, caminar per aquell paratge era brutal!!!
Era d’aquells dies, com d’altres que m’he trobat al llarg del meu viatge, que fotografiar es convertía en un plaer! ( tot i el fred matinal!!)
Després de 53 km el camí acabava al increíble Milford Sound, on un altre ferry ens venia a buscar a les 2 pm per portar-nos al poble de Milford. Ja tenia un altre trèkking de les Great Walks a la butxaca!!!! Ja en porto 8/9!!!
Finalment ens vam fer una foto de familia tots aquells que havíem compartit aquest trekking aquests mateixos diez. Tot i que no m’agrada massa conviure amb tanta gent a un trekking o refugi, la verita és que en aquest cas he conegut gent de tot el món realment simpática i interessant. Així que ja tinc noves adreçes i contactes de gent de tots els continents!!!
La majoria d’ells tornaven cap a Te Anau o Queenstown amb un autobús reservat prèviament. Jo i uns pocs d’altres vam quedar-nos per anar amb un ferry per visitar el famós Milford Sound, un dels “must do” de Nova Zelanda. Tot i que és una activitat molt turísitica i plena de gent que mai a la seva vida ha caminat o viscut a la natura, crec que és la millor manera de visitar aquest gran fiord (66 NZD 2h).
També , si és té més diners i temps és pot visitar-lo a través d’una excursió guiada amb kayak o fins i tot amb avioneta….
Ben aviat, vaig veure que els diners que havia pagat per aquest creuer valien la pena, Quin espectacle! Com baixàven aquelles altes parets fins a nivel del mar, què estret, quin contrast de sombres…
Tot i que ja havia estat visitant altres Fiords, durant la meva estada a Noruega, com l’impressionant GeirangerFjord, aquest em va tornar a transmetre aquella típica sensació de que poca cosa som davant la gran mare natura quan s’ofereix d’aquesta manera….
Em sentía content i afortunat d’haver tingut tanta sort amb el temps durant aquest trekking i el dia d’avui, ja que com he comentat abans, no tothom gaudeix d’aquest fiord amb sol!
Aquella sensació de satisfacció i plenitud eren un dels milllors moments del meu viatge per aquesta facinant terra que es diu Nova Zelanda!
Abans de marxar de Milford fent autostop, vaig fer una de les fotografíes més vengudes de tot el país; l’imatge del gran pic Mitre sobre el fiord entre grans parets caient. I tot això acompanyat d’una bonica posta de sol!!
Potser hi hauran paísos encara més exòtics i bonics que Nova Zelanda, però sincerament crec que cap altre lloc reuneix una natura tant salvatge, contrastada i accessible, alhora i amb menys espai com Nova Zelanda . Almenys, sempre se’m será especial ja que aquesta és la terra on estic fent el viatge de la meva vida….
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada