Stewart Island: fent vida a la fi del món!!

A vegades un pensament optimista i un xic de bona sort et porta a situacions privilegiades que altres viatgers no poden viure. Això és el que m’ha passat arribant en aquesta remota illa al sud de Nova Zelanda, coneixent gent local meravellosa i passant moments innolvidables. Tanmateix, degut al gran número d’experiències que m’han passat aquests últims dies, dividiré la meva estada a la Stewart Island en dos articles, aquest present i un altre que pròximament publicaré si us sembla interessant…

Vaig deixar Queenstown i la seva animada vida nocturna per buscar un canvi d’aires radical, quelcom més calmat, menys turístic i més salvatge. Direcció: Stewart Island. El camí cap al Sud el vaig compartir amb una noia danesa i un altre noi alemany, i ens vam passar el viatge escoltant música i recordant vells èxits de quan erem més jovenets. També vam topar amb una de les imatges més típiques de Nova Zelanda, un remat d’ovelles creuant la carretera fent-la intransitable.

Abans d’agafar el ferry cap a l’Stewart Island vaig passar un parell nits a Invercargill, ciutat novazelandesa més al sud de totes. Un ciutat comercial sense cap mena d’interés particular però porta d’entrada a paratges naturals tant importants com Fiorland, Els Catlins o l’Stewart Island. Allà em vaig trobar amb els meus nous amics de Couch Surfing, l’Ester Joy i en Carlos.

L’Ester és una noia novazelandesa estudiant de magisteri músical i amant de la fotografía també. És d’aquelles persones que de seguida li he agafat confiança i sempre fem bromes “surrealistes” que poca gent sap entendre… L’Ester viu en una vella casa a Invercargill amb els seus curiosos companys de pis. Un d’ells és en Carlos, un noi de 25 anys d’Hospitalet del Llobregat!!! Sí, sí!! En Carlos va venir a viatjar per Nova Zelanda amb un amic seu fa uns mesos però van decidir separar-se per motius de convivència. Ara ha trobat una feina en aquesta ciutat i està vivint amb ells temporalment (m’he passat mesos sense trobar ningú amb qui parlar català i en aquestes dues setmanes me n’he fet un tip!!)








En Carlos que es d’origen andalús ens va cuinar aquella nit una autèntica paella valenciana amb tots els ingredients adients!! Que gran!! Menjar-me una boníssima paella en aquestes latituds del planeta terra és quelcom que no em podía imaginar ni en somnis!! La vam compartir amb els seus curisos companys de pis, una mescla de hippies i artistes bohemis, cada un amb la seva història particular però tots bona gent… Gràcies Carlos com t’ho vas “currar”!!

Després de comprar tot el necessàri per passar els pròxims dies de trekking per l’Stewart Island, vaig agafar el ferry des de Bluff que em portaría cap a aquesta remota illa. Aquest viatge en ferry (60 NZD només anada) tarda solament una hora en arribar a l’illa, però pot resultar ser un viatge horrible si es pateix de mareig, ja que les onades en aquest racó de mar solen ser gegants i sense treva. Tot i que resultava ser un dia sense vent i assolejat , un gros mar de fons va fer que més d’una persona que tenia asseguda al meu costat tingués que utilizar les típiques bosses pel vòmit més d’un cop…… les cares que veia un drama!!

I finalment vaig arribar a la mítica Stweart Island, tercera illa més gran de Nova Zelanda (65km de longitud per 40 d’amplada màxima) després de les Illes Nord i Sud, a només 2000 Km de l’Antàrtida, quelcom que em resultava realment facinant!!! Una illa totalment salvatge i molt poc alterada pels humans, ja que només hi viuen unes 400 persones a l’únic poble que hi ha, Oban, amb nomes 20 Km de carretera… Ara sí que ho puc dir: “Estic a pendre pel cul de casa!!!!!!!”

Aquesta illa malgrat que es troba només a 4000 Km del Pol Sud geogàfic (increíble!) i que està a la mateixa latitud que per exemple Tierra del Fuego (Argentia), gaudeix d’un clima templat per la corrent dels vents del Pacífic, cosa que fa que aquí gairebé mai nevi i hi hagi una profunda i adundant vegetació conformant un paradís natural ben singular.

L’Stewart Island tot i ja ser habitada pels maoris fa més de 200 anys i pels primers europers caçadors de foques I balenes, es manté intacte tal qual com fa des de milers d’anys al separar-se del super continent Godwona (mirar article “Nova Zelanda: un viver per l’evolució de les espècies” ), i el 97% del territori de l’illa és gairebé verge amb només alguns camins i refugis sense electrictiat. No és d’estranyar doncs, que aquesta illa sigui famosa per conservar una gran fauna autòctona, especialment per les aus, on aquí a diferencia de la resta de Nova Zelanda no hi han arribat els depredadors (gossos, rates, guineus…). I es clar, aquí el Kiwi viu felisment i amb abundancia!!!

Només arribar a l’illa, ja em van venir a buscar al mateix moll en Jim i la Hilly gent local de l’illa que han acceptat sense cap mena de problema allotjar-me com a invitat algunes nits a casa seva. Aquesta vegada m’he posat en contacte amb ells através de la Jolie, l’amiga que em va allotjar 2 setmanes a Christchurch, ja que tenen amics en comú. Creieu-me que allotjar-se a casa de gent autóctona d’aquesta illa i tant verdadera no té preu!!!!!! Quina experiència!!!!

En Jim i la Hilly són gent humil i sencilla però d’hospitalitat i amabilitat desbordant. Viuen en una simple i petita casa de fusta feta per ells a diversos mòduls , rodejada d’una vegetació exhuberant i sempre harmonitzada pel cant dels ocells amagats pel bosc. Aquest cop m’ha tocat dormir a una vella però cómoda caravana aparcada al seu jardí que la fan servir d’habitació d’invitats, i que de seguida m’he l’he fet sentir la mar d’acollidora!!

Per fer-vos una idea de la sencillesa amb que viuen, poso d’exemple que només tenen aigüa calenta quan posen hores abans la llar de foc, o que, el lavabo es tracte d’una rústica letrina sense aigua corrent a un racó del jardí després de seguir un caminet pel mig de la selva, que per les nits no et pots oblidar de tenir una llanterna a mà!!

En Jim i la Hilly (ella d’orígen alemany) viuen junts des de fa uns 20 anys quan es van conèixer per accident aquí a l’illa. Els dos es dediquen a un negoci propi, la producció de músclos i ostres que he tingut la sort d’ajudar-los i observar de ben aprop el seu interessant treball.

He sortit a la mar amb el Jim un total de 3 dies, ja que em vaig oferir per ajudar-lo amb el que calgués. En Jim té una flota de dos barcos (un petit d’aproximació a la seva “granja d’ostres”, i un més gran de treball amb màquinària pesant).

Era facinant veure el Jim treballar durant tot el dia i de la manera com m’explicava el seu treball i històries ben curioses relacionades amb l’illa, com per exemple, el dia que es va trobar un gegant tauró blanc rondant la seva embarcació i ensenyant les seves terrorifiques dents!!

Ja podía fer tots els climes posibles que en Jim cotinuava treballant sota qualsevol situació mentre l’estat de la mar ho permetés, hivern o estiu…

A part de l’últim dia que vaig haver de treballar de valent, jo realment de molta ajuda no podía ser ja que cal conèixer tots els procediments de tractament de les ostres, els quals no em va deixar fer fotos i em va fer prometre guardar els secrets del seu treball. Bàsicament l’ajudava a carregar i descarregar, netejar les ostres o fins a tot a conduir el vaixell!! Aquells moments treballant a la mar i aprenent d’algú com en Jim m’omplien de felicitat tot i l’esforç….

Però quan fèia molt mal temps m’aixuplogava al refugi de l’embarcació bevent un té calent i contemplant l’entorn i com en Jim continuava treballant. Que tampoc cobrava res eh?

Aquelles llargues hores al mar , de ben mati cap al capvespre, m’han servit per conèixer en Jim força a fons. És una persona forta i dura, tipicament marinera, i de saviesa no escrita als llibres. Però també m’ha cridat l’atenció la seva excel·lent educació, mai li faltava un “gràcies”, un “si us plau” o un “perdona” a cada ordre que em donava, cosa que es d’agraïr molt. La vida d’en Jim tampoc ha estat fácil segons m’he anat descobrint a través de les meves preguntes. Per exemple fa tres anys va perdre un fill seu de 27 anys, d’una relació anterior. El seu fill era depressiu i un dia va decidir treure’s la vida….

Un moment que m’ha encantat ha estat quan hem alimentat amb peixets els molts albatros que ens rodejaven freqüentment. Ha estat espectacular veure aquesta majestuosa au tant d’aprop i observar com desplegava les seves grans ales, tot i que en aquest cas, es tractava d’un tipus d’albatros una mica més petit del comú…

Aquests últims dies he observat molts albatros i realment és un ocell que em facina!! He pogut documentar-me d’ells a través d’un llibre molt bo que tenen a casa seva amb esplèndides fotografíes. Aquest gran ocell habita principalment a l’hemisferi Sud, tot i que també en alguns indrets del nord. Té un estil de vol molt elegant ja que les seves llargues ales els permet planejar grans distàncies sense batre les ales en cap moment. Una interessant anèctoda és quan troba una parella per reproduir-se no la deixarà mai més!!

O també, per aquestes aigües són comuns els pingüins blaus o dels d’ull groc, i d’aquests últims n’he pogut observar de quan en quan!! (mirar article “Pingüins d’ull groc i roques màgiques”)

Un altre ocell innèdit que he tingut la sort de trobar ha estat el kaka , el lloro del bosc. És un tipus de lloro de bonics colors rojencs que habita per zones denses de vegetació com és el cas de l’Stewart Island. És molt semblant al kea el lloro de les muntanyes que havia pogut observar d’aprop al Arthur’s pass ( mirar article “Tragèdia a Nova Zelanda i explorant la Costa Oest).

Sovint venien uns quants a casa nostra i fins i ho tot els he pogut alimentar donant-lis de la meva propia mà!!!

Un altre episodi que mai oblidaré ha estat conèixer en James i la seva dona, amics d’en Jim i la Hilly. En James, un kayakista experimentat i amant de la natura, al saber que rondava per l’illa va invitar-me a fer una travessa en kayak per la Paterson Inlet, la badia interior de l’illa. Aquesta simpática parella també s’ha portat extraordinàriament bé amb mi, invitant-me a sopar amb ells i fer ús de la seva dutxa…

Així, ens hem fet uns sándwiches per passar tot el dia a fora palejant. El que m’ha cridat més l’atenció és el clima tant extremadament canviant que sofreix aquesta illa en qüestió de pocs minuts!! Per exemple, vam sortir de casa seva que plovia, després ens va caura una bona calamarssada i al cap d’uns minuts tornava a sortir el sol. Això ha estat una constant durant la nostra travessia, increíble!!!

En James és d’aquells personatges que se’m queia la baba al escoltar-lo. Ha fet expedicions en kayak de riu pel Gran Canyó del Colorado, o ha fet en solitari grans travessies en kayak de mar com la volta total a l’Stewart Island o 2 mesos navegant per tota la costa Est de la Illa Sud de Nova Zelanda, amb intenció d’acabar de fer la volta algún dia. Què interessant les aventures que m’ha anat explicant dels seus viatges!!!

Hem pogut visitar la famosa Ulva Island, una petita illa al mig de la gran badía, que està considerada reserva natural i forma part del Parc Natural de Rakiura. Aquesta petita illa conté molts ocells , entre ells el famós kiwi.

També hem explorat altres zones de la badia a peu, mentre en James m’explicava moltes coses interessantíssimes com per exemple m’ha mostrat el lloc on els primers ballaners de Noruega (no està lluny ni res Noruega….) s’instal·laven aquí per passar l’hivern reparant les embarcacions o una altre petita illa on les expedicions subantartiques deixaven els gossos dels trineus lliures per la illa fins que tornaven un altre any.

Aquells indrets tant solitàris estaven plens de detalls i de vida facinant…..

Després d’una intensa lluita contra el vent, la pluja i les onades passant per coberta fora de la badia (qualsevol treia la càmera en aquelles situacions...) hem tornat cap a mitja tarda cap al punt d’inici. La marea havia pujat i donava a tot un altre aspecte. L’experiència “kayakista” viscuda amb en James aquell dia havia estat brutal!! Ja puc dir que he fet kayak a les portes del mar de l’Anatàrtida!!

Realment tot el vicut aquests dies a l’Stewart Island han estat uns dels moments que em sento més satisfet de tot el meu viatge per Nova Zelanda, ja que he interactuat amb gent local aprenent de cada un d’ells alguna cosa que m’enportaré per tota la resta de la meva vida . Tanmateix, el motiu real que m’havia fet venir en aquest racó del món no era només la convivència amb aquesta meravellosa gent, sinò també per realizar un llarg i exigent trekking en solitàri explorant una de les areas més remotes i salvatges de tot Nova Zelanda. Objectiu: perdre’m per uns dies de la cilivització a l’estil Into the Wild. No us perdeu la meva següent entrada!!