Trekking de 8 salvatges dies per l'Stewart Island

Després d’uns intensos i especials dies per aquesta bonica illa ( veure abans l’articile “Stewart Island: fent vida a la fi del món”) vaig decidir-me d’una vegada per totes per aventurar-me a realizar el trekking més llarg que fet mai, seguint l’exigent North West Circuit, un desafiant camí de 130 Km que durant 10 dies s’adentra a les zones més inaccessibles de l’illa i resegueix la costa amb alguna de les platges més remotes i salvatges de tot Nova Zelanda. Un trekking que es recomana tenir molta experiencia i no fer-lo mai en solitari (aquesta última recomanació no la vaig cumplir…).

El que realment perseguía realitzant aquest llarg i fatigant trekking era posar-me a prova; volia veure com responia el meu cos i cervell a una situació d’aillament social prellongat, en plena naturalesa i un medi totalment inestable meteorologicament parlant. El primer problema que se’m plantejava doncs, era potar tot el menjar per sobreviure entre 8 i 10 dies en plena desconnexió del món urbanitzat, ja que durant tot el trekking no es passava per cap poble ni carretera sense cobertura de mobil fins a finalitzar-lo. A més, calia portar menjar de més per si em quedava aïllat en algún lloc ja fos per lesió o malaltia, o a causa de les freqüents indundacions que provoquen alguns rius de l’illa…

La meva idea era fer-lo amb només 8 dies tot i que es recomenava en 10 o 11. Però personalment prefería caminar més hores diaries i carregar menys pes a la meva motxilla. Així, vaig haver de seleccionar acuradament el que portava i no portava. Sobretot vaig fer ús de menjar preparat especial per travesies o aplinisme que peses poc però fos molt calòric. També portava varies petites coses energètiques i algunes verdures fresques com pebrots, cebes i pastanagues, ous bullits o fruites com pomes i taronjes…

D’aquesta manera un matí assolejat vaig deixar la casa d’en Jim i la Hilly on hi guardava la resta de les meves pertinences mentre feia el meu trekking. En Jim em va acostar amb cotxe al començament del trekking on hi ha una gran cadena que simbolitza la gran cadena que els Maorís creien que unia aquesta illa amb la gran Illa sud.. A l’Stewart Island també hi ha un altre trekking de 3 dies que forma part de les Great Walks. Jo fent el North West Circuit fèia 2 etapes d’aquesta…

El primer dia passava arrant d’aigua, oferint boniques vistes de cales idíl·liques si no fos perquè l’aigua estava congelada. Cal recordar que l’Stewart island està només a 2000 km de l’Antàrtida, tot i que l’abundant vegetació no ho sembli…

Només començar vaig conèixer un noi novazelandés que també s’aventurava a fer aquest trekking. I ja va està bé conèixer algú aquell dia ja que de seguida ens vam “liar” de camí i definitivament ens vam perdre!!! Vam estar una llarga i frustant hora i mitja buscant el camí entre la selva que conformava una autèntica paret natural i deixant les nostres cames ben “maques”. Al final ens vam adonar que havíem obiat un cartell anterior i vam poder retornar al camí original. Aquell error ens havia fet perdre més de 2 hores en total…. Quin començament nano!!!!

De seguida vam poder veure que les especulacions que havíem sentit sobre aquest trekking eren totalment verdaderes… però quant de fang hi havia!!! Conviure amb fang per damunt dels turmells ha sigut una constant al llarg dels 8 propers dies…

Després de 6 fatigants hores de camí arribàvem al primer refugi, la Bungaree Hut situada en un paratge de somni. El problema és que la vam haver de compartir amb 6 “juerguistes” caçadors que s’havien instal·lat allà per uns dies. Eren gent simpática i graciosa però venien amb una altre filosofía que nosaltres: cerveses, barbacoes, fer soroll…. Això no era el que volia d’aquest trekking!! Sincerament estava una mica disgustat….

A l’endemà vaig deixar aquest noi novazelandés al darrera ja que s’ho volia prendre amb més calma i dies que jo. El camí s’endinssava per la frondosa selva que en prou feines deixava filtrar la llum del sol i el vent. Aquí el bosc és una barreja de vegetació subtropical amb amples i vells arbes de clima oceànic.

Sincerament els tres primers dies han estat els més durs des del punt de vista físic. La motxilla em pessava terriblement, i a mesura que passaven les hores caminant les meves espatlles sofríen una autèntica tortura. Heu de pensar que la motxilla amb tot l’equipatge i menjar per sobreviure aquests dies, em pesava més o menys 20 kg. Un pes que se’m va convertir en un malson, creieu-me que sí…

A més a tot això, se l’hi ha d’afegir un camí que no parava de pujar i baixar constantment formant un autèntic trencacames. L’abundant fang pel camí i la pluja que queia a estones mullava la meva meva roba i sabates sense treva a deixar-les aixugar-se , quelcom que arribava a ser força incòmode.

Després d’unes altres llargues 6 hores arribava a la Christmas Village Hut, aquest cop ja disfrutava de tot el refugi per mi sol. Aquell vespre vaig fer una volta per la platja de pedres que tenia davant i per primer cop al trekking sentía la sensació que buscava: solitud i aillament.

Tot i les dificultats presentades aquests primers dies de trekking tot estava sortint tal com havia planejat. No tots teniem la mateixa sort, com aquest pingüí blau…

A la tercera etapa la motxilla encara continuava pesant massa per això el ritme de marxa ha estat més aviat lent, havent-me d’aturar freqüentment a descansar … Afortunadament el cant dels ocells i el meu MP3 m’entrenien per passar les llargues hores de camí.

La tercera nit ha estat a la Yankee River Hut, on l’he compartit amb 2 caçadors i 2 altres excurcionistes que ho feien cap l’altre sentit. Stewart Island és un paradís pels caçadors ja que hi ha 2 tipus de cervols molt comuns per l’illa que més d’un cop he pogut veure. Aquells caçadors eren més educats i fins i tot ens van invitar a sopar amb ells.

A l’endemà (quart dia) vaig començar molt d’hora, a les 8 am ja estava caminant ja que m’esperava una etapa llarga d’unes 9 hores. Afortunadament la motxilla ja començava a pesar menys…

Al llarg del camí he passat per llocs molt interessants i curiosos com un sorprenent sistema de dunes de sorra fina que semblava que estigues caminant per un autèntic desert…

Les pujades i baixades empinades plenes de fang i atravessar rierols sense pont ha estat molt comú durant tot el trajecte.

El camí també s’enfilava per les muntyanyes oferint bons miradors sobre l’inmens Oceà Pacífic. De lluny podía veure les altres muntanyes de l’illa Sud de Nova Zelanda i els imponents Illots de la Rugged East beach. Aquell indret em va cautivar durant una bona estona mentre pensava amb les meves coses i els meva mirada buscava la fi de l’horitzó…

Finalment arribava a la East Rugged Hut, després de 9 hores de camí, les dos ultimes sota la pluja.

Durant la cinquena etapa he passat per ecositemes de dunes i solitàries platges banyades per les fortes onades de fons…

Avui el fang m’ha arribat a l’altura dels meus genolls diversos cops… Comentar que he vist un kiwi (salvatge) per primer cop a la meva vida però malgrat que m’ha passat per davant no l’hi he pogut fer cap fotografía ( de moment…). Són més grossos del que em pensava!!

De lluny també he vist la Fishcod Island, una illa adjacent declarada reserva integral del parc, és a dir, no s’hi pot fer cap ús. Es un refugi natural per moltes aus, principalment l’interés recau en el fet que aquesta petita illa és l’habita d’un tipus de lloro primitiu que no vola i només camina… l’exrtany kakapo.

Després de les 7 hores de camí arribava a la próxima Hut on vaig poder disfrutar d’una bonica i remota posta de sol sobre el mar i entre núvols…

Les primeres hores del sisè dia resseguient la cresta d’una serralada forrada de vegetació.

Les següents hores baixaven per una llarga platja , i mentre descansava vaig poder observar com una avioneta aterrisava a la mateixa platja aprofitant la marea baixa i se’n portava un grup de caçadors.

Finalment arribava a la famosa Maison bay ¡, una profunda badia que alberga moltes curiositats, entre ells per veure freqüentment el reconegut kiwi!!

Mai oblidaré aquest badia perquè vaig poder veure un context ben trist; 120 balenes pilot mortes a la sorra de la platja. Ja hi portaven setmanes i la mala olor era molt desagradable…

Encara no hi ha cap explicació científica i raonable per exlicar el perquè d’aquest fenòmen. Això passa a diversos llocs del món, i a les platges de Nova Zelanda cada any hi succeeix un parell o tres de cops. Realment vaig sentir molta tristesa, ja que vaig veure moltes cries encara aprop de les seves mares….

Un cop em vaig allunyar totalment d’aquell cementeri tant horrible, vaig aprofitar el bon dia que feia per mullar-me una mica amb la fredíssima aigua de mar ( no és pot dir banyar-se…) i caminar per la platja una estona sense per fi res a sobre…

Al final d’aquella jornada arribava a la Maison Hut (ara ja vestit…) , un refugi més gran i molt més concorregut que els altres, ja que es troba més aprop del poble d’Oban i fàcilment accessible amb avioneta. Això és aprofitat per molts turistes per venir a veure kiwis..

L’endemà significava la penúltima jornada del meu trekking i la més llarga. El que tothom fèia en dos etapes, jo ho faria en una. Així, vaig posar-me a caminar molt d’hora, entre zones molt diferents a les que havia vist fins ara: planes i amb petits aiguamolls al voltant.

Avui he vist molts ocells arreu….

Però el que m’ha fet més gracia de tot és quan he pogut fotografiar finalment un kiwi salvatge!! Sí!!!! N’he fet varies però totes molt fosques i mogudes per la densa vegetació aixi que he seleccionat la millor i l’he retocada una mica perque la disfruteu! Què content que estic d’haver-la obtingut finalment!! Estava buscant aquesta foto impacientment!!

Després d’unes llarguíssimes 11 hores caminant sense gairebé parar arribava a la North Arm Hut, un dels refugis del circuit de 3 dies (great walk), per tant amb més ambient que les altres, ja que és més accessible. Estava tant cansant que vaig sopar a les 6 de la tarda i a les 7 ja em posava a dormir per recuperar-me per l’endemà!!

L’última etapa han sigut unes fàcils 4 hores de camí sota la pluja i gairebé corrents ja que la motilla que ja no pesava gens…. Després de més de 130 km amb totes les aventures passades al llarg d’aquesta última setmana arribava altre cop a Oban, on havia començat el meu trekking 8 dies abans . Ho havia aconseguit i amb menys de 10 dies!! Tot i que no tornaria a fer aquest trekking mai més em sentía molt satisfet de mi mateix. En Jim i la Hilly m’esperaven amb la seva habitual hospitalitat, un sopar abundant, roba neta i una calenta dutxa em va semblar la gloria dels cels!!!

Em vaig quedar 2 dies més a casa seva descansant i fent vida amb ells. Vaig tornar a ajudar en Jim en les seves labors de mar, tot i que em va oferir diners no els vaig acceptar. Aquella experiència ja havia sigut prou recompensa encara que poc a poc m’anava despedint d’aquests inolvidables dies en aquesta illa…

Finlament, va arribar l’hora de despedirme d’ells i agrair-lis amb un simple gràcies tot el que havien fet per mi… Van acompanyar-me al moll abans d’agafar el ferry que en tornaria cap a la “main land”. Una forta abraçada va ser l’última cosa que vam fer plegats. Gràcies per tot Jim i Hilly! No us oblidaré mai!

Realment tot el viscut en aquesta remota illa, que mai abans havia sentit a parlar ha estat una experiència que quedarà enclada al més profund dels meus records. A partir d’ara cada vegada que vegi un mapa mundial i miri l’extrem d’abaix del cantó dret i localitzi aquesta petita illa, de ben segur que se’m notarà un discret somriue…. Ara, a continuar a endavant amb nous somnis!!